Dimarts vaig estar a València. No us interessa un pebrot, ja ho sé. Una ciutat preciosa, tot i que ha costat un «Precio S.A.»: aguantar una bona munió de corruptes. Estava relaxat mirant cap a la platja de la Malva-rosa amb una aigua de vuit euros a la mà, a la qual el cambrer va insistir a ficar ginebra i no sé quines porqueries més. De sobte, vaig aixecar el cap per veure un helicòpter de la Policia que perseguia una llanxa sense tripulant. Sonaven sirenes i darrere meu, a terra, hi havia dos morts i una bona pila de policies amb escuts i armes. Osti! Vaig quedar paralitzat un moment, fins que una nena petita em va dir: «no pateixis, és un simulacre». Jo, periodista del món policial des que tenia cinc anys, vaig girar el cap esperant que ningú hagués vist aquella informadora de set anys il·lustrant-me. Efectivament, era un simulacre, però el públic estava a l’altra banda de l’edifici Veles e Vents, on jo em trobava, espatarrat, en una d’aquestes coses modernes que li diuen chill-out. Això em va donar una idea... I per què no fem simulacres en altres aspectes de la vida? Per exemple, en un Ajuntament. Entra un nou alcalde, posa les fulles del cartipàs i té tres mesos de simulacre per veure com ho fa. Per exemple, si sap fer que siguin entretinguts els plens. Si trobes la ciutat més neta, si ja pots aparcar la moto, si no puja l’IBI o si fan un ascensor al Balcó del Mediterrani. Al cap de tres mesos, fan un ple al qual assisteixen els experts de la ciutat, per exemple: Zapater, Sabater o Peñalver (important que el cognom acabi en ER) i que es voti si tornem a l’alcalde anterior. Sí, sí, estava fortet aquell gin-tònic.