Sempre he envejat la gent de la ràdio. Resulta que fa 32 anys que vaig escriure el primer article al Times i no em coneix ni déu, tot i haver tret exclusives que provocaven cagarrines. Buenafuente, Tutankamon Hurtado, Helena García Melero, Iñaki López, Laura Rosell... tots venen de la ràdio i són populars mentre jo sóc com el Paco del Suprem.
Poseu música de Mike Oldfield. Als anys 80 em van dir que a Ràdio Reus buscaven algú. Recordo haver anat a la recepció de l'emissora davant la Bodega la Parra amb la il·lusió de poder estar davant un micro. El meu currículum va acabar com els discos durs del Bárcenas. Per allà corrien l'Andreu, el Pons, la Fabà, la Llussà, l'Eduard Prats, el Peiso, la Griselda... gent que admirava i envejava. Entre ells hi havia una noia, la Yolanda Garcia, una veu assenyada i atractiva a la qual mai vaig posar cara. El que sí que recordo és que festejava amb una locutora d'allà. (Morireu abans de saber qui era). Han passat les dècades... i un dia del 2016 vam coincidir en un dinar de periodistes Vintage. Em va sorprendre que el Jordi Folch digués que estava enamorat de la Yolanda i que el Jordi Cardona fos feliç de veure-la. Em vaig adonar que la Yolanda, a banda de ser la filla de Marconi, era també una dona estimada per tothom. L'altre dia li van donar la Petxina Daurada del Col·legi de Periodistes. Mai he estat més d'acord en un premi. Quan l'he vist li he fet una abraçada, no per l'excel·lència o la professionalitat, sinó per la seva qualitat personal, el que jo anomeno una «dona d'entitat». Però no l'envejo, envejo més el Tomàs Carot, que s'ha jubilat el molt cab... aller.