On és aquesta famosa «majoria del 80%»?

«El Govern espanyol ha de donar una resposta a aquesta majoria del 80% de catalans que volem un referèndum d’independència», paraules del president del Parlament, Roger Torrent, de la setmana passada. «Hi ha una majoria republicana del 80% de catalans que vol implementar el mandat de l’1 d’octubre», afirma també l’actual president de la Generalitat, Quim Torra. «Som el 80%» repeteixen i repeteixen constantment els propagandistes, opinadors diversos i els mitjans de comunicació que assumeixen els postulats independentistes. A voltes, doncs, amb «la majoria del 80%» per terra, mar i aire. «Som el 80%» a tutiplén.

Anem a veure si existeix tal majoria a la realitat. Com constatar-ho? De l’única manera com es pot fer en democràcia, és a dir, amb els resultats electorals a la mà. I què indiquen els resultats a Catalunya d’aquest darrer cicle electoral? Que a les eleccions al Parlament del 21-D de 2017 els partits independentistes van assolir el seu màxim nombre de vots fins aquest moment, en total 2.079.367 vots (el 47.4% del total de sufragis). Això fa un any i mig.

En els darrers dos mesos els catalans hem tornat a les urnes per votar a les eleccions generals, municipals i europees. Han pujat o han baixat els vots independentistes en relació al 21-D? Doncs (oh sorpresa per als que sacsegen el mantra de la fabulosa «majoria del 80%») han baixat. I no poc, precisament. Amb les dades oficials del recompte a la mà l’independentisme ha obtingut 1.626.001 vots a les generals, 1.478.582 a les municipals i 1.720.550 a les europees... sobre un cens electoral de més de 5,5 milions de catalans i catalanes amb dret a vot. Aquesta és la realitat objectiva. On és, doncs, aquesta mitològica «majoria del 80%»?

La resposta és: enlloc. No existeix. Senzillament és una altra construcció del llarg llistat de falsedats construïdes pels ideòlegs independentistes aquests darrers anys. Una altra idea-marc a imposar com el fantasmàtic «pla secret de les jugades mestre», o les estructures d’Estat que havien d’aparèixer com per art de màgia, o els reconeixements internacionals que estaven «assegurats», o com la DUI unilateral que havia de concloure exitosament el procés independentista. I quina ha estat la realitat? Zero estructures d’Estat, zero reconeixements internacionals, fracàs absolut del pla secret, de les jugades mestre i de la DUI. No seria més honest deixar d’enganyar als seus mateixos partidaris i començar a reconèixer quina és la realitat per després intentar transformar-la?

Si hi hagués una «majoria independentista del 80%» és de sentit comú que aquesta majoria es reflectiria a les urnes però, ai les!, la suma dels partits independentistes no dona aquest 80% en cap elecció democràtica... ni el 80%, ni el 70%, ni el 60%, ni el 50%, i en el cas de les eleccions generals ni tan sols el 40%. Prou ja, doncs, de seguir enganyant als catalans. Reconeguem-nos com el que som: una societat plural, amb molts colors i moltes intensitats a aquests colors. Una societat que està patint una fractura interna molt greu que tan sols es podrà solucionar des del diàleg i la negociació política, en el marc de l’Estatut i de la Constitució, amb respecte a la legislació democràtica i a la voluntat popular i en absència de violència.

I aquest és el camí (que ens marca també la Unió Europea) que volem recórrer els socialistes. Estem convençuts que és la solució que prevaldrà perquè no és la «tercera via», ni l’apel·lació a una majoria mitològica inexistent, ni a «plans secrets» que surten de la imaginació de no-sé-qui, és, senzillament, la senda que ens permetrà sortir de l’atzucac i recuperar els consensos bàsics que teníem com a societat i que ens havien permès avançar com a poble. Amb respecte per a totes les idees i persones. Amb respecte també per la nostra realitat institucional democràtica, que té els seus mecanismes de reforma i millora amb les majories qualificades adients, sense aventures insensates i sense inventar-se milongues que després acaben en desastre.

Aquesta via, lenta i difícil –certament- però també real i transitable, és la que es va obrint pas perquè hi ha una realitat que els inventors de «la majoria del 80%» està obviant: mentre l’independentisme ha obtingut en aquestes darreres eleccions menys vots i menys suport popular, el PSC en canvi s’ha vinculat a l’adverbi «més».

En efecte, hem passat de 530.000 sufragis el 2015 a 766.000 vots a les eleccions municipals i europees i a 958.000 vots (quasi un milió) a les eleccions generals ara. Cada cop són més els catalans i catalanes que aposten pel diàleg i pel progrés per a tots que representa l’opció del PSC. I aquesta esperança de sortir com més aviat millor del carreró sense sortida on alguns irresponsables ens han conduït estem segurs que finalment prevaldrà, no podrà ser erradicada. La nostra confiança en la vitalitat, el seny i el civisme del poble de Catalunya és total i absoluta.