Benvinguts a la quàntica... o no

Una de les aspiracions generalitzades dels pares és que els fills arribin més lluny del que nosaltres hem pogut aconseguir. Els meus fills, és evident que ho estan assolint, és clar que això tampoc costava gaire. El gran, ja vaig veure que havia posat la directa quan em va dir que el que més li agradava era treballar en el camp de la química quàntica.

Jo, que soc una persona llegida, havia sentit parlar de la física quàntica però això de la química quàntica, que voleu que us digui, era la primera vegada (després n’han vingut moltes altres per desesperació seva).

Com a bon pare, vaig fer veure que m’interessava molt el tema, i li vaig demanar que me’n fes cinc cèntims. Pobret meu!, com si me n’hagués fet cinc-cents euros. Ell parlava i s’esforçava a posar-m’ho fàcil, però res. Li feia que si amb el cap i totes les meves neurones posaven cara de no entendre res que, no creieu, és una sensació molt diferent de quan poso cara de pòquer.

Al cap d’una estona em va preguntar per enèsima vegada, «Ho entens». I com als fills només se’ls pot mentir n-1 vegada li vaig dir que si podia tornar a començar, perquè l’únic que m’havia quedat clar de totes les seves explicacions era que li agradava la química quàntica.

Amb cara de pena per tenir un pare tan curtet, em va dir, «mira el més fàcil per entendre el comportament de les partícules que et parlava és el gat de Schrödinger».

«Ah, és el gat d’un professor teu?», li vaig preguntar.

«Nooo», em va contestar.

«D’un veí», vaig mussitar en veu fluixeta.

«No papa , és un premi Nobel austríac».

Per no interrompre’l més ja no li vaig voler dir si el Nobel era el gat o el tal Schrödinger. També, tot val dir-ho, perquè anava notant que la seva desesperació davant la meva incomprensió absoluta no convidava a fer brometes.

Després d’explicar-me la teoria d’aquest savi austríac l’únic que em va quedar clar era que el gat era viu i mort a l’hora. Però que, si nosaltres ho miràvem, contaminàvem l’experiment i el pobre gat només el veuríem viu o mort però no l’aconseguiríem veure mai viu i mort alhora tal com defensa la teoria quàntica.

Li vaig preguntar, també amb veu fluixeta si no m’estava prenent el pèl i en aquell moment va decidir que era millor que parléssim de futbol que, com a mínim, encara que rarament ens posem d’acord, els dos tenim opinió.

Després d’aquell intent més d’una vegada he volgut reprendre la conversa quàntica. I malgrat que els seus esforços sempre hem acabat parlant del Barça, del Nàstic o del Reus, és clar que aquesta és una altra història per molt que tingui connotacions tan incomprensibles com la del Schrödinger aquest.

Un dissabte que estàvem ell i jo sols –el meu fill, no l’Schrödinger–, va tornar a provar d’obrir la meva ment i em va començar a parlar de l’efecte túnel. El poc que vaig entendre és que les partícules quàntiques poden en determinades condicions travessar un mur. Vaig pensar que aquella era la meva i li vaig dir entusiasmat:

«Com Harry Potter a l’estació!»

Se li va dibuixar un somriure (que després vaig entendre que era condescendent), i em va dir «sí, alguna cosa així».

Per fi em vaig sentir satisfet per haver comprès alguna cosa. Desgraciadament ja se sap que les satisfaccions duren el que duren i immediatament em va dir «és clar que nosaltres no som partícules quàntiques». «Però en tenim?», li vaig preguntar abans que ens poséssim a parlar dels futurs fitxatges futbolístics. «Sí, suposo que sí», em va dir amb boca petita. Jo, llançat, ara que ja veia la llum vaig sentenciar:

«Ah, és per això que quan algú es fot una gran trompada contra un mur no acostuma a quedar com abans donat que part de les seves partícules quàntiques han travessat la paret i ja no les recupera».

Em va mirar estupefacte i em va dir «qui prefereixes que vingui, Neymar o Griezmann».

Vaig entendre que el meu fill ja vivia no en una sinó en moltes realitats diferents i que ja mai el podria atrapar en el seu coneixement. Lluny d’entristir-me, em vaig sentir tan orgullós d’ell com sempre i amb ganes de cridar a tothom, «encara que a mi em veieu així, tan insignificant, i que sembli impossible, aquest és el meu fill!!!».