La Fe

En el Concili Vaticà II no hi trobem un document específic sobre el tema de la fe. Això no obstant, però, el Concili va estar animat per la consciència i el desig d’endinsar-se novament en el misteri cristià, a fi de proposar-lo d’una forma nova a l’home contemporani. Dos anys després d’acabar el Concili, el papa sant Pau VI afirmava: «Volem fer notar que, si el Concili no parla expressament de la fe, en parla en cada pàgina, en reconèixer el seu caràcter vital i sobrenatural, la suposa íntegra i amb força, i construeix sobre ella els seus ensenyaments. Bastaria recordar algunes afirmacions conciliars […] per adonar-se de la importància essencial que el Concili, en sintonia amb la tradició doctrinal de l’Església, atribueix a la fe, a la veritable fe, a aquella que té com a font Crist i per canal el magisteri de l’Església» (8 març 1967).

Tot i que, com s’ha dit, no hi ha un document específic sobre la fe, sí que en el Concili hi trobem una descripció del que significa creure. Aquesta es troba en la Constitució sobre la Paraula de Déu: «Per la fe l’home es confia tot sencer i lliurement a Déu, oferint l’homenatge de l’enteniment i de la voluntat al Déu que es comunica, i acceptant voluntàriament la revelació que d’ell hem rebut» (DV 5). Per tant, pel Concili Vaticà II, la fe no es limita merament a uns continguts teòrics, sinó que implica donar el cor a Déu, lliurar-se totalment a ell. El Concili contempla la fe com una adhesió, com la resposta amorosa de tota la persona —intel·ligència, cor i llibertat— a la revelació de la intimitat de Déu, a l’amor de Déu Pare manifestat sobretot en el misteri de la vinguda del seu Fill al món.

Quan el mes d’octubre de l’any 2012 el papa Benet XVI inaugurà solemnement l’Any de la Fe com a pròleg de la gran celebració del cinquantè aniversari del Concili Vaticà II, afirmava que durant el Concili «hi havia una emocionant tensió en relació amb la tasca comuna de fer resplendir la veritat i la bellesa de la fe en el nostre temps, sense sacrificar-la a les exigències del present ni encadenar-la al passat». D’aquí que, segons ell, s’havia de revifar en tota l’Església «aquella tensió positiva, aquell anhel de tornar a anunciar Crist a l’home contemporani». I afegia el Papa: «A fi que aquest impuls interior […] no es quedi només en un ideal, ni caigui en la confusió, cal que es recolzi sobre una base concreta i precisa, que són els documents del Concili Vaticà II, en els quals ha trobat la seva expressió». Per aquest motiu, cal tornar a la «lletra» del Concili, és a dir, als seus textos, per trobar-hi l’esperit autèntic. «La referència als documents evita caure en els extrems de nostàlgies anacròniques o de fugides cap endavant, i permet acollir la novetat en la continuïtat. El Concili no ha proposat res de nou en matèria de fe, ni ha volgut substituir el que era antic. Més aviat s’ha preocupat perquè aquesta fe es continuï vivint avui, perquè continuï essent una fe viva en un món en transformació.»

Benvolguts. Recollim aquest llegat i apliquem-lo en el nostre avui. Renovem i actualitzem la nostra fe, per tal que esdevingui una fe més viva i autèntica, capaç d’il·luminar amb la seva força els qui ens envolten.