De «feixistes» i de «colpistes»

«Mira, mira que ha penjat el Rufian», em deia un periodista. Va passar el dia que havíem fet el míting central del PSC a Tarragona, un mes abans de les eleccions generals, amb Miquel Iceta i Pedro Sánchez. Doncs bé, el diputat d’ERC, Gabriel Rufian, va aprofitar un fragment de la intervenció de Miquel Iceta per escriure un tuit que deia: «Votar al PSC no és votar contra el feixisme, és votar en contra de Catalunya.»

Tremend... i molt preocupant. Als socialistes mai, mai, mai se’ns acudiria dir que votar ERC, per posar un exemple, suposi «votar en contra de Catalunya.» És realment inquietant que alguns s’auto-atribueixin ja la potestat de designar què han de votar els catalans i catalanes per ser definits com a bons catalans o bé ser estigmatitzats com a «contraris» a Catalunya. Com és possible arribar a aquest nivell d’intolerància i de dogmatisme?

I tres quarts del mateix pel que fa al PP-Ciudadanos-Vox. Recordo, per citar només un exemple entre mil, un moment del debat electoral entre Pedro Sánchez, Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias. En un moment determinat, el líder de Ciudadanos, el senyor Rivera, treu una foto emmarcada i la sacseja davant del president del Govern. Segons explicava, amb l’expressió crispada i elevant el to de veu, aquesta imatge expressava la presumpta «traïció» a la Constitució i la «humiliació» als espanyols protagonitzada per Pedro Sánchez. «Mire esta foto señor Sánchez, ¡mirela!». Què és el que molesta tant al candidat de Ciudadanos, l’autèntica «prova del crim»? Una fotografia d’una trobada institucional entre el president del Govern i el president de la Generalitat... d’acord amb el procediment institucional que estableix la Constitució?. Just en aquell moment, m’envien per whatsapp una fotografia d’una trobada entre Carles Puigdemont i Albert Rivera, de quan un era president de la Generalitat i l’altre portaveu de grup parlamentari, ambdós somrients i mirant a la càmera des del Palau de la Generalitat. De sobte m’imagino què passaria si publico a les xarxes aquesta fotografia com a «prova inequívoca» de la «traïció» del líder de Ciutadans a la unitat d’Espanya... i m’entren ganes de riure. És que la política d’avui no permet la trobada cordial entre representants polítics, sigui del partit que siguin?

He posat només dos exemples d’entre una infinitat de manifestacions similars per constatar fins a quin punt aquesta mena de delírium tremens intolerant ha arribat a extrems d’intransigència fanàtica. Uns s’atribueixen, no només parlar «en nom del poble de Catalunya» (de tot!), sinó també d’assenyalar «als enemics del poble» i de definir qui són els bons i els mals catalans. Els altres consideren com a «felones» (Casado dixit) als que discrepen de la seva concepció recentralitzadora.

Els uns i els altres consideren com a «feixistes» o com a «golpistas» els catalans que no estan d’acord amb ells. I ambdós ens acusen als socialistes o simpatitzants i militants del PSC de «còmplices del feixisme» o bé de «cómplices de los golpistas», en funció de qui sigui l’emissor. A on anem amb aquesta exacerbació de les emocions nacionalistes excloents, aquesta obsessió per definir els «bons» o «mals» catalans o «los buenos y malos españoles», aquest lamentable i trist espectacle d’insults i desqualificacions que veiem i escoltem cada dia?

Davant del nostre poble i de la nostra consciència, els socialistes volem reivindicar allò que ha de ser l’element vertebrador de la nostra convivència cívica i respectuosa de la societat, tant catalana com espanyola: el diàleg i el respecte a les idees dels considerats «altres». Mai ningú no ens trobarà en determinades dinàmiques d’odi o d’estigmatització als qui no comparteixen els nostres postulats polítics. No hi ha milions de «feixistes» o de «golpistas», hi ha catalans i catalanes que discrepen respecte determinades qüestions però tots som «poble de Catalunya» i, per tant, tots mereixem respecte i entre tots i totes hem de recuperar els consensos que ens havien fet avançar com a poble.

No volem una Catalunya excloent, senyor Rufian. No volem una Espanya sectària, senyor Rivera. Volem i treballem per un país de tots i per a tots, en el que cal assolir un acord entre diferents sense posar mai en risc la convivència. Som 7,5 milions de catalans i catalanes (dels quals més de 5,5 milions amb dret a vot) que volem una solució a la situació actual que tan sols podrà arribar per la via de l’acord, la negociació i el pacte, com sempre hem defensat des del PSC.

Recordem en tot moment les sàvies paraules del president Tarradellas: quan els catalans anem units som imparables, quan anem dividits perdem sempre. La unitat civil del poble de Catalunya és sagrada. Mai més un altre 6 d’octubre de 1934.

Dividir Catalunya entre bons i dolents és la ruïna del país. Des del PSC reiterem el nostre rebuig a una política de fronts excloents. Defensem, i ho seguirem fent amb més força si cal, una proposta transversal que recuperi el prestigi i l’autoestima del poble de Catalunya. Una solució que posi fi a aquesta insensata divisió de Catalunya entre «feixistes» i «golpistas», camí segur de la derrota de tots i de la decadència col·lectiva. I si això ens suposa rebre insults els entomarem amb la tranquil·litat de consciència d’aquells que sabem que treballar per la convivència, el diàleg i el progrés és la millor manera de demostrar l’autèntic sentiment d’amor al país. Al real, no a un imaginari virtuós, el que es trepitja a peu de carrer cada dia.