El deute de tots

Amb les vacances a punt d’inici, poc sembla que importin determinades noves que, ens agradin o no, constitueixen un tema fonamental per la nostra viabilitat com democràcia moderna, on per part de l’Estat i els seus governs de torn, es fan efectives les seves obligacions, en punts tan emblemàtics com el pagament de les pensions i la seva vigència per demà.

Certament, les dades objectives que posen en debat informacions sobre la greu situació financera que afecta els pagaments abans referenciats, amb necessitats d’urgent signatura de crèdits per fer-hi front, ens traslladen a un altra qüestió, poc comentada, com és el deute públic i les seves repercussions a curt i mitjà termini.

Ja sé que el que comento no és agradable, ni comporta una bona nova, per tots desitjada, però que s’ha de valorar en la seva justa mesura i, per tant, estem en un problema repetitiu d’uns crèdits, subscrits, als que s’ha de fer front, des d’uns pressupostos públics, cada cop més en precari, malgrat que tot això no tingui el pes mediàtic que seria necessari per a la conscienciació general del problema.

Segons dades públiques, el primer trimestre de l’exercici en curs, s’ha produït una pujada del «deute de tots» de prop de 27.000 milions d’euros, el qual ens col·loca com a país amb una situació deutora d’1,2 bilions d’euros, i que baixant a l’exemple fàcil, comporta que cada ciutadà assumeix una part d’aquest deute que es concreta en 25.000 euros, havent-se produït una evolució a l’alça entre el que es devia l’any 2000 i avui de prop del 300%. Si anem a la comparativa amb altres països, queda evidenciat, que som dels més endeutats del món, dintre d’un top ten global, si a més anem a la incidència de tot això pel que fa al producte interior brut (PIB).

També si s’analitza el deute dels Ajuntaments, la cosa és ben complicada, i pel que fa a casa nostra les municipalitats de referència, Reus i Tarragona, també gaudeixen de ser referència en l’àmbit català, per tant, no solament el tema es limita a l’Estat, sinó que també als Ajuntaments «han estirat més el braç que la màniga», a l’hora de gastar, qüestió que mereixeria una anàlisi en profunditat per evitar-nos sorpreses més aviat del que es pugui sospitar. Quan sembla que la dinàmica política no passa pels seus millors moments, especialment a l’hora de constituir un govern amb garanties de majoria «tranquil·la», el fet econòmic suposa una referència a valorar en la seva justa mesura, especialment quan també Europa es veu obligada a decidir sobre qüestions financeres, més negatives de les esperades.

Sembla evident, en tot cas, que serà necessari fer els esforços de contenció del que constitueix la despesa pública, via pressupostos, però també via polítiques realistes, no oblidant l’opció a la línia recaptadora en funció d’unes possibilitats objectives que no comportin més problemes dels que es vulguin resoldre. Tots podem ser conscients que si els números públics no van bé, d’entrada això comporta negativitats compartides, una altra cosa és conscienciar-nos que aquest debat és complicat, difícil i les mesures a endegar són, d’entrada, poc amables per una ciutadania no acostumada als esforços, quant aquests són demanats pel mateix poder públic. L’opció de no fer res, i amagar el problema, no hauria de ser la sortida política a una situació que té els seus límits, especialment si som conscients del model global que tot ho condiciona, i especialment si som o no viables econòmicament.