La Caputxeta

Les vacances són el moment idoni per a reprendre les novel·les que s’amunteguen a la tauleta de nit i gaudir de les tardes a casa o a la platja, relaxadament, sense presses, tan sols al ritme que marca el llibre que tinguem entre mans. Tendim a pensar, entre altres coses perquè ens han repetit fins a no poder més que llegir és tan bo, que els llibres ens portaran a paradisos lluny de la nostra mundanal vida, però no sempre és així. També hi ha lectures que poden provocar-nos reflexions personals, de vegades, no massa fàcils.

A la lectura, necessàriament hem d’interpretar, em refereixo a buscar-li el significat que ens transcendeix a cadascun. Per a això serveix ser crític, serveix contextualitzar la lectura, veure que ens vol dir l’autor, etc...

L’abril passat era notícia l’acció que emprenia una escola de Barcelona vetant fins a 200 llibres de la seva biblioteca infantil per sexistes. Entre ells estava Caputxeta Vermella. La mesura era presa pels nens petits, en el cicle d’infantil i argumentaven que en aquesta edat és important treballar amb perspectiva de gènere.

Dir que el veto en si és bastant esborronador. Penso que és molt millor si deixem als clàssics en pau. Són llibres que, com deia Italo Calvino, mai han cessat de contar el que han de contar. I en el cas dels contes, molts d’ells, s’han anat adaptant a la realitat existent.

En la meva infància vaig llegir la Caputxeta dels germans Grimm. En aquesta versió del conte, el llop es menja a l’àvia i a la mateixa Caputxeta. Més tard un caçador que estava al bosc, en sentir roncar al llop, al caure adormit després del festí, sospita de la seva malifeta, li obre la panxa amb unes tisores, treu a Caputxeta i a la iaia i omplen la seva panxota de pedres.

A mi, és un conte que em continua agradant, crec que no hi ha més que acompanyar als nens en la lectura per a ajudar-los a ser crítics i a treure les seves pròpies conclusions. Em costa de creure que després de llegir el conte vagin a repetir exactament els patrons que entranya. És cert que seria més divertit si el caçador hagués estat una dona, una amiga de Caputxeta. O si l’àvia, una senyora amb molta experiència, en veure-ho venir li hi hagués plantificat un mastegot que el deixés grogui. O si la mateixa Caputxeta, símbol de la innocència, hagués sospitat que el llop li estava posant un parany i l’haguera conduït directament a l’escorxador en comptes de casa de la seva àvia. Però el conte va de la innocència d’una nena, d’una àvia malalteta, d’un malvat llop en masculí i d’un caçador en masculí perspicaç i salvador i no per això cal deixar de llegir-ho. Segurament un nen, abans de reproduir patrons que pugui comportar el conte, que no deixa de ser una ficció, reproduirà els que hi ha a casa seva.

A les lectures per a adults, em refereixo a aquesta novel·la que està en la seva tauleta de nit esperant, una mica més del mateix. En aquesta novel·la que està llegint, on es relata una història que li està agradant molt, hi ha patrons masclistes, personatges de dubtosa moralitat, amor, nostàlgia, ficció, guerra..., hi és la història que li vol relatar l’autor, no la «veritat».

I si resulta que el personatge de dubtosa moralitat és el que li cau bé de la novel·la, es comportarà de sobte com ell? No serà que això li farà reflexionar i que en part, en això radica la grandesa de la lectura?

Si em permeten, els recomanaria que llegeixin aquesta novel·la que espera des de l’hivern, i si el que succeeix és que no li fa el pes doncs segueixi amb una altra. Mirar-se a un mateix a través de la lectura és un sa costum.