He coincidit a la porta del Museu d’Art Modern de Tarragona amb el Pau Ricomà. Què espereu que digui si sóc un pilota? Efectivament, és un paio collonut. Ens hem saludat i li he preguntat si havia estat investit. Una bona presentació no? De fet, ho hauria de preguntar a tots els càrrecs polítics, perquè, tal com està el pati, serà una pregunta que hauríem de fer a partir d’ara. El motiu és que potser han promès la sacrosanta amb els dits creuats pel darrere.
L’he comparat mentalment amb els últims alcaldes de la ciutat que vaig conèixer, i crec que són molt diferents tots. Recordo el Recasens, pausat, seriot, amb la seva pipa i els seus profunds coneixements dels romans. Després un jove Joan Miquel Nadal dels anys 80, impulsiu, orgullós i crec que efectiu. Ballesteros (el trobo a faltar una mica) és John Fitzgerald Kennedy, però al pobre li ha caigut al damunt un problema que fa onze anys ni imaginava. Un tema difícil de torejar. Pau Newman, tot i que va treballar a una caixa d’estalvis, m’ha semblat planer i senzill, en el sentit noble de la paraula. L’he trobat jove i m’ha sorprès que em digués que era avi. Li he mirat molt el pit perquè he rebut una carta d’un lector que diu literalment: «ara xoparà d’una bona mamella». Entenc que és algú que s’interessa pel meu sobrepès.
Ara que hi penso, d’això de les Caixes d’Estalvi n’haurien de fer unCuarto Milenioper saber els misteris que amaguen. Sobre el tema de com funcionen les caixes, que no són d’estalvis, necessitaríem una sèrie de Netflix. Ja sé que us esteu perdent, però, si parlo molt clar, escriuré aquests articles des de Mas Enric... i allà no tenen «mamella».