D'inseguretats i poca transparència

Vam començar el mandat malament, fent votar un alcalde diferent del més votat a ma alçada per primer cop a la història de la democràcia tarragonina. Vam seguir pitjor, reduint a la mínima expressió la presència de l’oposició real (queda fora JuntsxTgn i la CUP) en empreses i patronats municipals. I hem continuat en caiguda lliure, negant informació als grups polítics sobre el pitjor accident químic registrat al municipi de Tarragona en els darrers anys. Sort que finalment avui es farà junta de portaveus, tres dies després i a instàncies del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Soc conscient que cal donar a un nou govern cent dies de gràcia, per cortesia política. Però això té a veure amb gestió, en cap cas amb les formes. El tarannà controlador, desconfiat i tancat ja es veu des del primer dia i crec que és una actitud francament millorable. Cal recordar que el nou Govern municipal, format per Esquerra Republicana de Catalunya-Mes i Comú-Podem, va entrar prometent transparència i mà estesa, però sigui per inexperiència o sigui perquè van massa desbordats això ha quedat en «aigua de borratja» com diuen mar endins.

Perquè quedi clar, en cap cas parlo de mala fe. O almenys així ho vull creure. Crec que més aviat tot plegat és producte de la inexperiència, de les inseguretats i de la fragilitat de l’equip de l’alcalde novell. L’Ajuntament de Tarragona no és qualsevol cosa, és la principal empresa en nombre de treballadors de la ciutat i és una maquinària que requereix dedicació conscient i plena. No em deixa de sorprendre, en aquest sentit, que els dos regidors amb més càrrega de treball, com són els republicans Xavier Puig i Jordi Fortuny, tinguin una dedicació parcial a l’Ajuntament. Personalment, crec que seria bo que s’ho replantegessin si volen arribar a tot.

Per la nostra part, els regidors i regidores del Partit dels Socialistes de Tarragona, ens hem compromès a seguir treballant per Tarragona amb dedicació i lleialtat i amb una oposició constructiva. Haver governat no significa que ara hàgim de callar, com alguns voldrien i ens reclamen (molt democràtics ells), sinó que hem de fer el nostre paper sabent de les dificultats que té sovint haver de prendre decisions i també haver de renunciar a projectes que simplement no són possibles.

De la mateixa manera, Pau Ricomà i el seu equip han de deixar de fer d’oposició de l’oposició, i dedicar-se a governar com espera la ciutadania. Just ahir el mateix Ricomà va sortir amb unes declaracions atacant l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros que a parer meu eren més pròpies d’un membre de l’oposició que no de qui diu voler representar a tothom. No entro en el detall del tema perquè no és important (podeu mirar el meu twitter @begofloria on ho vaig assenyalar) però sí que he volgut exposar-ho perquè em sembla una actitud significativa i que denota una gran inseguretat. I faig un apunt, dic alcalde Ballesteros, perquè sempre serà alcalde, de la mateixa manera que els presidents de la Generalitat sempre són presidents, com el president Mas o el president Puigdemont.

Un altre tema que pot generar conflictes a curt termini és l’hiperexposició de Ricomà en els mitjans de comunicació. Que vulgui acaparar tots els temes, pot ser normal. Però en una coalició de dos partits (queda per definir si seran tres) pot resultar perillós. Em refereixo al fet que pot aixafar ulls de poll i generar tensions internes, especialment si trepitges terreny del soci de Govern. Un exemple el trobem fa pocs dies, quan l’alcalde Ricomà es va embolicar amb la polèmica sobre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, i si el Govern de la Generalitat el volia o no tancar. En el tema de fons puc estar d’acord, perquè si el futur nou museu de Barcelona que vol fer la conselleria de Cultura incorpora la paraula «Nacional», a Tarragona correm el perill de perdre pes com a referent arqueològic de Catalunya. En tot cas, la meva reflexió anava en un altre sentit, en el silenci de Comú-Podem. El conseller de Patrimoni és Herman Pinedo (Podem) però en aquest tema no va obrir la boca, i va ser l’alcalde Ricomà el que va portar tot el protagonisme.

Va passar una mica el mateix el 28 de juny, quan el Govern va decidir no penjar la bandera de l’Orgull a la façana, cosa que si vam fer l’any passat sota mandat socialista. Sembla que la decisió va ser d’alcaldia, és a dir, d’ERC, però va ser la regidora de Comuns, Carla Aguilar (Comú), qui va haver de donar la cara.

En definitiva, donarem cent dies de gràcia en la gestió del dia a dia, però ja puc avançar que les inseguretats i la manca de transparència són un camí incoherent amb el qual el nou govern ha pregonat des del principi.