La desfeta ignorada

Carlos Ruiz Zafón planteja en una de les seves novel·les una possibilitat pertorbadora: Els àngels caiguts van guanyar a Déu i tots els àngels i arcàngels celestials en la lluita entre el bé i el mal. Per això es va martiritzar i crucificar al fill de Déu. Si no, de què l’hereu del guanyador hagués estat sacrificat.

Veig el món com evoluciona i aquesta hipòtesi no em sembla gens desgavellada, malgrat que els més propers em miren amb cara estranya quan els hi plantejo aquesta possibilitat. No voldria que s’entengués que cregui que hi ha més maldat que bondat al món. El que crec és que la perversitat domina els veritables centres de poder.

Ens carreguem el Planeta i tot i saber-ho no s’apliquen mesures suficients per evitar-ho. Diuen que és per interès de l’economia i amb aquesta excusa no es toquen els interessos dels que dominen l’or negre i tots els seus tòxics derivats.

Hi ha mil manifestacions per la pau però ni mirem ni ens deixen mirar el que succeeix cada dia a les guerres oblidades de l’Àfrica o a les minimitzades de l’Orient Pròxim o als atacs terroristes que per un instant són portada de diaris i noticiaris de tot el món fins que s’obliden més ràpid que el que van trigar a ser coneguts.

La fam segueix sent una gran xacra en el segle de l’abundància i les malalties dels països pobres reben infinitament menys recursos en investigació que les que afecten el primer món.

La manca d’aigua potable constitueix la pitjor de les pandèmies en massa llocs del nostre maltractat planeta i els interessos econòmics produeixen fets tan execrables com el fenomen dels nens soldat, de les violacions massives com a arma de guerra, de les tortures com a mitjà per arribar a una veritat oportunista o de les armes intel·ligents que només serveixen per netejar consciències d’una societat anestesiada davant tanta tragèdia que ens queda massa lluny, fins i tot quan aquesta llunyania la podem trobar, en no poques ocasions, al costat de casa.

Fam, guerra, malalties i mort. Els quatre genets de l’apocalipsi mai no han deixat de cavalcar per molt que ho volem ignorar. El pitjor és que els avenços de la humanitat en tots els camps farien possible que tots ells es minimitzessin en la immensa majoria d’ocasions, però els dirigents (polítics, econòmics, religiosos...) no fan prou (si és que fan alguna cosa en aquest sentit) per evitar-ho.

Potser serà cert quan es deia de Jimmy Carter -el president estatunidenc que va arribar després de l’escàndol Watergate- que era massa bona persona per governar la primera potència del món, acceptant d’aquesta manera que la bondat no serveix per governar ni dirigir res.

Si mirem a les altes esferes, trobem massa conductes dubtoses que semblen afavorir molt principalment els que sempre han estat al vèrtex de la piràmide social sigui al nostre lloc d’origen, sigui a qualsevol altre indret del món.

Amb aquestes realitats es fa difícil no creure que realment és el mal el que domina i que justament incideix en promocionar les bones accions i les bones consciències per seguir sotmetent tothom per allò que ens han inculcat a foc i ferro com són els remordiments. O potser heu sentit dir mai a algun polític que se’n penedia d’alguna cosa a no ser que les disculpes i demanar perdó li fos favorable?

Si ho penseu fredament, excepte en els pastorets o folklores similars, està clar qui va guanyar i segueix guanyant cada dia la guerra entre el bé i el mal. I malgrat tot, m’indigno amb mi mateix, per seguir preferint estar en el bàndol dels perdedors.