Estic fins als epidídims dels duos Pimpinella de Sánchez i Iglesias, dels de Rufián i els del JxCAT, de la «derechita cobarde» i la «derechaza valiente» i de la mare que els va parir a tots. Perdó, m’escalfo perquè estic sentint el Simancas a La Sexta. Que per què miro La Sexta? També és veritat. Em podria dedicar a teixir una funda de llana per posar els ous a l’hivern.
A casa cada dia tenim més «catxarrets»: l’Alexa, els llums de Xiaomi que canvien de color amb la veu i el TIVO, un enginy que grava de la tele tot el que li rota. No miro mai el que tinc allà emmagatzemat. Hi ha des d’un fulletó xinès subtitulat al rus fins a un documental sobre l’apariament dels cargols a l’altiplà bolivià durant l’estiu. Curiosament, hi havia un telenotícies del 2016. I l’he posat per curiositat. Veig el Pedro Sànchez dient que Iglesias havia dinamitat tots els ponts perquè volia entrar al govern. Això no pot ser. No es pot permetre veure el Ken de la Barbie amb un ministre al costat que faci aquella pinta. Un home que vesteix amb roba de cinc euros del Carrefour, «¡por Dios!». Dino sovint amb un amic convergent que em diu que els d’ERC són uns cabrons. I vaig a dinar alguna vegada amb algun amic esquerrà que exterminaria els convergents. He de reconèixer que jo, que sóc més innocent que els presos polítics, pensava que els partits independentistes s’estimaven. Però ho vaig entendre malament: no és que anessin de la mà, és que arribaven a les mans. Crec que el millor que poden fer tots és aparellar-se. Els Pimpinela a la «Meseta» i els d’aquí a l’altiplà de la Segarra. Això sí, que ho facin com els cargols bolivians, aquest estiu.