Entro al restaurant Entrecopes i una senyora s’aixeca per demanar-me que ens fem una foto. Unes hores després, al Museu d’Art Modern, una dona em diu que riu molt amb aquest article. Sembla que m’he convertit en una mena de còmic, i he començat a rumiar sobre aquest encasellament. Ja no em trucaran més per fer periodisme d’investigació? Seré sempre un Miliki?
Es nota que et fas gran quan t’agrada explicar batalletes. Si això és veritat, no és que sigui gran, sóc el sastre de l’emperador August. Necessiteu una túnica groga? El 2003 quan estava a la revista Play Boy (sí, amics adolescents, conec el paradís) vaig rebre un sobre al meu nom. La carta era de Pepe Colubi, un periodista asturià que em demanava que parlés d’un llibre seu. Ell, a canvi, va escriure una columna al diari asturià La Nueva España parlant de mi. Després de molt plorar-li a la dona, per fi m’ha concedit un desig. No és el que esteu pensant, barruers... volia tenir Movistar+ per veure el Buenafuente. Ara, amb el nou canal veig el Colubi fent d’humorista amb acudits que posarien vermell al Nacho Vidal. Vaig coincidir amb el Xavier Graset a Andorra, ell també va tenir una època de periodista còmic i ara treballa en un programa seriós. Molts recordareu el Buenafuente que feia les cròniques del Reus esportiu o el Queco Novell presentant el Telediario a La 2. Llavors he pensat en els periodistes seriosos: Jiménez Losantos, Inda o Marhuenda. Tots sóngrans periodistes d’investigació... Sabeu què? Veient el panorama, faré el que va dir Jesús «deixeu que les senyores s’acostin a mi»... ep, per fer-nos selfies i que afalaguin els meus acudits.