Hola jo dels 20

Ja vaig cap als 31. Això es el primer que he pensat en fer-ne 30. Això es el primer que m’ha vingut al cap avui. Perque avui n’he fet 30 i no puc parar de repetir-m’ho. I qué diria la meva jo de vint anys si em veiés ara? Res del que tinc es tal i com ho havia imaginat, això segur. Però m’atreveixo a dir que si la Mireia de 20 anys m’està mirant ara mateix, em mira somrient. Quan era petita, i no tant petita, m’imaginava els 30 com alguna cosa molt llunyana, una cosa de grans. La meva mare em va tenir amb 27 anys, imagina’t que ‘de grans’ era fer-ne 30! Però ara que he arribat al ‘3’ tinc ganes d’acomiadar-me del ‘2’.

Han estat 10 anys plens de gent molt diversa, moments diferents, anys d’alts i baixos extrems i de molts dubtes a l’hora de pendre decisions. M’he equivocat més vegades que no pas n’he encertat, i he tingut la sort de tenir gent al meu costat tan bonica que avui m’han fet sentir que no canviaria res del que he fet i viscut per tal de tornar a repetir l’emoció de cada ‘Felicitats!’. He viscut els vint emmarcats en una època convulsa social i econòmicament, el mirall en el qual em guiava, el dels meus pares o tietes, m’ha creat certa angoixa en alguns moments. Per exemple: amb 30 anys un pis pagat? Fills? Segur que la Mireia dels 20 m’imaginava així. Doncs que tinguis sort, Mireia! Ara em mires rient i pensant en lo estúpida que ets per guiar-te en quelcom que no has decidit tu.