Promoció de l'esport femení o ampliació de la quota de mercat?

Els darrers mesos hem vist una gran promoció del futbol femení, exactament des de la seva victòria a la copa del Món en categoria sub-17 i el campionat europeu sub-18, fins al punt que el futbol femení ha obert noticiaris i ha gaudit de retransmissions radiofòniques en directe de vuitens de final del mundial absolut: el millor resultat mai assolit per la selecció. També han estat molt presents als mitjans de comunicació les finals de Copa, partits de lliga i la final de la Champions, en què el Barça no va poder assolir el títol per caure a la final davant l’Olimpique de Lyon. Fins i tot el Real Madrid ha comprat la fitxa federativa d’un club de primera quan sempre s’havia mantingut al marge de tot el que no fos les seccions masculines de futbol i bàsquet. I com és possible que de cop i volta s’hagi produït aquesta visualització i interès pel futbol femení?

L’opinió més estesa és que hi ha una necessitat de fer visible l’esport femení, fet que s’ajunta als grans èxits dels equips i seleccions femenines, i que el futbol a Espanya ha assolit un nivell que el fa atractiu per al teleespectador. Des del meu punt de vista, aquests són arguments que tan sols intenten amagar la veritable raó d’aquesta promoció: estendre la «dictadura» del futbol i arribar a un mercat potencialment molt ampli: el 50% de la població. Les possibilitats de promocionar equips i esportistes femenines d’altres esports a casa nostra han estat i són innumerables, ja que el nivell assolit per moltes d’elles és molt superior a l’aconseguit per les futbolistes; i la possibilitat de fer atractiu un esport per al teleespectador tan sols depèn dels recursos i les franges horàries en què es programi. L’exemple més evident que la necessitat es crea és el mateix futbol femení. Per què milers d’espectadors seuen davant d’un televisor per veure un partit d’unes esportistes de qui no en saben ni el nom, ni on juguen, ni quins mèrits tenen? Però en realitat això em preocupa poc. Benvingut sigui que hi hagi noies que surtin a la tele practicant el seu esport i la gent s’assegui a veure-les.

El que em preocupa és la masculinització del model, la idea de gran estrella mediàtica amb uns mèrits qüestionables i que eclipsa a altres disciplines i esportistes que sacrifiquen la seva vida per assolir reptes, la majoria de lesvegades ocults i infravalorats. Molts sabem quina ha estat la política esportiva d’aquest país, on l’esport rei no deixava cabuda per a ningú més. La «dictadura» del futbol, que ha copat els prime time de les cadenes de televisió, les ràdios i els diaris, que ha aconseguit que la part dels esports dels noticiaris es reduïssin a una crònica futbolística, o fins i tot a espais que duren el mateix que les mateixes notícies. Patis d’escoles on el futbol impedia el lleure de qui no el volia practicar i que ha provocat que en alguns centres s’hagi hagut de regular la seva pràctica, fins i tot l’eliminació, per a defensar els drets de la resta de nens i nenes a gaudir dels espais de joc.

L’altre dia vaig veure una jugadora de futbol en un programa de televisió traient pit dels diners que tenia en el compte d’un paradís fiscal. Sense pudor, sense vergonya de cap mena. Aquesta és la meva preocupació: que per intentar defensar el dret de les dones a la pràctica de l’esport, el seu reconeixement i la seva visualització, el que al final ens acabin venent sigui la mercantilització d’una fórmula que saben que funciona i ampliar quota de mercat. Un mercat que té poc a veure amb la veritable igualtat d’oportunitats i els valors de l’esport.