Tarragona, primer?

Preocupació, aquest és el sentiment que em queda després de primer plenari municipal amb el nou govern d’ERC i En Comú-Podem a la ciutat de Tarragona. Una inquietud que va molt més enllà de les diferències ideològiques o d’enfocament, que també hi són, i que parteix de l’evidència que l’actual alcalde, Pau Ricomà, corre el perill de fer de la ciutat la sucursal del Govern de la Generalitat en lloc de defensar per damunt de tot els interessos de la ciutat.

Els republicans van votar en contra de dues mocions per reclamar a la Generalitat més inversió en equipaments sanitaris i judicials. Sort que el Govern es va fracturar i els socis d’En Comú-Podem van permetre que s’aprovessin les dues mocions presentades pel Partit dels Socialistes de Catalunya. La primera per reclamar al Govern català que aturi i reverteixi el tancament de quiròfans i llits a l’Hospital Joan XXIII durant l’estiu. I la segona per demanar que es prioritzi el fòrum de la justícia (som l’única capital de Catalunya sense) i replantejar de forma immediata de la ubicació del futur del centre penitenciari obert de Tarragona a la zona del Parc del Francolí.

Defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona per damunt de tot, hauria de ser la primera prioritat de l’actual govern municipal. Els alcaldes successius la nostra ciutat ho han fet històricament, fins i tot Joan Miquel Nadal, i Ricomà no hauria de ser una excepció pel bé de tothom. Recordo especialment com l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros es va enfrontar al llavors president de la Generalitat, José Montilla, pel decret de la Sequera al principi del seu mandat o com tots plegats vam fer front comú per aturar la Llei de Vegueries que posava en perill la capitalitat de Tarragona.

De la mateixa manera, cal urgentment que Ricomà actuï realment com alcalde, i no com a oposició de l’oposició. Ho dic més enllà del to del «i tu més» de moltes de les seves intervencions. Em fereixo també a la decisió de portar al primer ple ordinari la moció per posar la pancarta dels «presos polítics» i tirar-la endavant amb el vot de qualitat de l’alcalde. Mai Ballesteros va fer servir la prerrogativa d’aquest vot ni tan sols en mocions socialistes, que van decaure per la volguda neutralitat institucional.

La moció de la pancarta ha generat una crispació, des del meu punt de vista, innecessària i incoherent amb la voluntat expressada pel mateix batlle el dia de la seva presa de possessió. «Seré l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines», va dir Ricomà. Paraules buides pel que sembla, i ho dic amb tristor. A banda deixo la manca de valentia d’En Comú-Podem. Governar significa ser responsable de les mateixes decisions i malgrat que, certament, al PSC faltava un regidor (per motius justificats), la moció va tirar endavant per l’abstenció dels dos membres morats al govern.

Aquesta moció mai hauria d’haver arribat al plenari. La fractura social a la societat catalana és evident i només se solucionarà des del diàleg i el respecte. Preservar els espais institucionals com àmbits on tothom se senti representat és una responsabilitat que requereix valentia i convicció per superar les pressions d’uns i altres.

Cal treballar per mantenir la convivència i la cohesió de la nostra ciutat. Hauria de ser sempre una prioritat per damunt d’interessos de partit. També necessitem un govern municipal que posi al capdavant de tot, els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona. Confiem que els senyals d’alarma d’aquests primers dies de mandat siguin conjunturals i que a futur els despatxos de la plaça de la Font deixin de ser una extensió del govern de la Generalitat.