El Congrés i el Parlament estan desaprofitats. Són edificis que costen de mantenir, però que no ingressen ni un euro per cap activitat, a excepció, clar, dels gintònics que es venen a 3,5 €. Si és una persona amb estudis, com el Casado, probablement ha pensat que les resolucions que s’hi aproven ens aporten un benefici. Si vostè té un banc o una gran indústria, té raó. Si és treballador, l’únic benefici és el gintònic barat si hi va de visita.
Hem entrat en un bucle discursiu que es repeteix. Podem treure el volum de la televisió quan algú xerra a l’estrat perquè ja sabem el que dirà. Sempre diuen el mateix. Li sonen paraules com constitucionalista, responsabilitat, populista, vergonya, traïció, mentida, colpista, feixista, banda? Ben pensat, es podria escriure una obra dramàtica amb aquestes paraules. D’això parlaré, d’obres dramàtiques i escenaris polítics. Potser no sabeu que Alejandro Fernàndez, el «nostre», es va marcar una cançó per acomiadar el seu discurs al Parlament de Catalunya. Llàstima que la Malú i la Inés no estiguessin a la Ciutadella per acompanyar-lo. A Madrid, l’Aitor Esteban definia els de Ciutadans com a «mariachis». Què? Ah, que expliqui l’acudit del peneuvero? Van dos bascos a caçar bolets. Un d’ells troba un rellotge Rolex d’or i crida. «¡Aitoor! ¡Aitoor! ¡Mira qué he encontrado!» I l’altre li contesta «A ver, ¿vamos a setas o a Rolex?». Al Congrés també vam sentir la Laura Borràs que s’estrenava recitant versos. Per això, crec que hauríem de començar a fer els plens al Liceu i al Teatre Real. Tranquils, que ja ho gestionaré perquè els gintònics també siguin a 3,5 €.