Ja sabeu que vaig suspendre ciències polítiques dues vegades, a la URV. Per això intento aprendre veient moltes hores de Canal Parlamento i xerrant amb amics polítics. A un d’ells, socialista, li pregunto que si vam tenir de ministres el Zoido, el Màxim showman i un astronauta, per què no podem tenir Pablo Iglesias? Em contesta com si fos l’Etna en erupció: «Home! Això del xalet ho veus normal?». Bé, amics, si hem de rebutjar un polític perquè s’ha comprat un xalet, acabaria de president del govern la cabra de la Legió.
Com en tot el que ens està passat a la vida, s’ha d’escollir entre dos bàndols. Abans eren coses més banals, com si eres dels Beatles o dels Stones, si de platja o de muntanya, si calçotets bòxer o estil «lleimordaça», però ara et jugues que no hi hagi jubilació. Has de decidir si creure el PSOE o les d’Unidas Podemos, els d’ERC o el PDeCAT. Encara sort que, diuen els que hi entenen de política, que ja s’ha acabat el bipartidisme. Uf, que tranquil que em quedo!
Ahir vaig llegir que Miquel Dàncing Queen diu que la culpa del desastre és de la coleta perquè no està clar que realment volgués estar al govern. A les tertúlies diuen que Pedro Sánchez ha actuat com si realment no volgués pactar amb UP. O sigui, per aclarir-me, cap dels dos volien estar junts? Llavors, perquè ho han fet? Estic plorant a un banc del parc. No, no tinc gos, m’he tret a passejar a mi mateix. Llavors, si Sánchez no vol pactar amb «Podemas», el que deu voler és dir que no és culpa seva i convèncer Malú perquè entri al govern. No ho sé! Què? Que a quin bàndol estic? Home, està clar, al dels Beatles.