Govern de coalició?

Després de més quaranta anys de la implantació de la democràcia, per primera vegada a l’Estat no ha estat possible el primer govern de coalició. Coalició és l’aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. Posar-se d’acord en quina cosa, per a què, per a qui, quant i on ajuda a definir el qui i el com. Sens dubte una coalició és una qüestió de confiança política i personal. La coalició no necessita afecte, però si complicitat. No necessita uniformitat, però si coherència. No necessita disciplina, però si lleialtat. No necessita submissió, però si corresponsabilitat.

No és fàcil formar un govern de coalició. Per què? Quatre paraules hem de tenir present: 1. Cultura política; 2. Compromís; 3. Respecte i 4. Confiança. Després de dècades d’un sistema bipartidista de governs monocolor, els líders polítics s’han educat en una cultura on pactar significa doblegar-se davant el rival, en lloc de trobar un equilibri que permeti representar la pluralitat d’opinions i opcions polítiques, que ha escollit la ciutadania i que s’expressen en un programa compartit i una sòlida i solvent majoria parlamentària.

La coalició és compromís. La legislatura vinent serà de negociacions i compromisos continus. Les geometries variables, amplies i variables, estaran a l’orde del dia. Un govern de coalició és un compromís al més alt nivell, en el qual els seus membres es comprometen a unir-se en la diferència per a garantir el funcionament d’un projecte acordat. En aquest context, el compromís no significa un fracàs, sinó com un pas necessari per a un govern eficaç i estable. Compromís solidari i mancomunat. És a dir, els errors no són del soci polític i els encerts de la meva facció. Amb el compromís de progressar, moltes vegades, no és suficient. El que sí que està clar, és que un govern de coalició és solidari o no és govern.

La coalició és respecte. Perquè una relació sigui sana, durable i estable, el respecte ha d’estar en la seva base. Les desqualificacions i les acusacions entre els líders de tots els partits no porten enlloc. Sense el respecte no pot haver-hi ni suports puntuals. La coalició també és confiança. Un president deu confiar en el seu equip, en els seus ministres, perquè el govern funcioni correctament. La relació personal entre els líders Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha de millorar molt perquè el govern de coalició sigui una realitat.

El debat es centra en si es tracta de posar en qüestió tot el sistema, sigui institucional, polític, econòmic, social, etcètera, o simplement de reformar tot allò que dificulta un progrés real i efectiu de la societat. Les institucions són criticades; el partit, superats; el sistema econòmic, denunciat. Alguns pretenen començar de zero, ja que és un llenguatge atractiu; tant atractiu, com ineficaç. En resum, a partir d’ara serà el moment d’acordar i pactar. Per damunt d’altres consideracions, el més important és donar l’estabilitat política al país.

La desconfiança entre el PSOE i Unidas Podemos està a la vista pel que acabem de veure els darrers dies, els nòduls econòmics del programa– la legislació laboral, la fiscalitat, la política energètica i la despesa pública– també són inconvenients i el repartiment dels ministeris és un altre motiu de desavinença. Ara es tracta d’explorar el possible govern de coalició i defendre la correlació de forces parlamentàries fruit de les eleccions del 28 d’abril.