Jo controlo

«La Guàrdia Urbana instrueix diligències penals a quatre conductors per positiu d’alcoholèmia». Aquest és el titular d’una nota de premsa de l’Ajuntament de Reus publicada aquest dilluns i que es refereix al balanç etílic del cap de setmana passat. I el que més m’ha cridat l’atenció no és pas la quantitat de persones, que també, sinó les edats dels infractors i el gènere. Quatre homes d’entre 34 i 49 anys.

És com si la presumpta maduresa accentués la creença en el fatal «jo controlo». I algunes estadístiques ens diuen que l’efecte dissuasiu dels controls de radar a les nostres carreteres tampoc acaba de funcionar. Més multes, més accidents i més víctimes mortals. El miratge del «jo controlo» es converteix en descontrol, descuit, despreocupació i letal distracció. Malgrat les constants i contundents campanyes d’informació i sensibilització de les administracions públiques, alguns conductors s’entossudeixen a aferrar-se al prepotent i negligent «jo controlo».

L’excés de velocitat i el consum d’alcohol o drogues formen un còctel mortífer pels que porten el volant, els acompanyants i per la societat en general que en pot resultar víctima directa o indirecte de les temeritats.

Tots ens hem equivocat alguna vegada. Ningú està lliure de culpa. Però això no és excusa per no aprendre’n dels errors i exigir als altres que ho facin. El pas dels temps ens dona certa perspectiva de com han evolucionat les regles del joc de la convivència als carrers i a les carreteres.

L’obligació de portar el cinturó de seguretat a la carretera es va implantar el 1974 i a les zones urbanes el 1992. Una mesura de seguretat que ara ens pot semblar elemental no té ni 50 anys d’història. I el procés va provocar cert debat social entre defensors i detractors. El miratge del «jo controlo» ve de lluny i la miopia sobre el car i sagnant preu també.

Fa uns quants anys, un bon amic em qüestionava l’obligatorietat del cinturó de seguretat. «Si prenc mal, serà el meu problema», em deia. El problema, li vaig intentar argumentar, és que si et fas mal, ho pagarem entre tots. La víctima, la família, l’entorn social i el sistema públic sociosanitari. No me’n vaig sortir però continuo insistint. La immensa majoria de ferits en accident de trànsit passen pels hospitals públics. Això és així. I per tant, amics i amigues, la realitat ens diu que controlem menys del que ens pensem i que paguem una factura massa alta. Per tant aquest estiu alerta al volant i al voltant. No esteu, no estem sols. Tot és prou complicat en una societat de risc per a comprar més números de la loteria.