Sempre em va fer gràcia ser escriptor. No era per la cultura i tal, més aviat per lligar a les festes de la part alta de la Diagonal. Per cert, ara que hi penso, a Tarragona quin seria el barri equivalent al Pedralbes barceloní? El barri de l’Esperança ja el van tirar a terra... Sant Salvador tampoc m’ho sembla... ah, ja ho sé, el Camí de la Cuixa. Ara recordo que allà vaig entrevistar l’avi Nadal. Sí, sí, sembla Sunset Bulevard, però sense turistes, excepte quan organitza paelles el Paco. Doncs volia ser escriptor i pensava que passaria anys gratant amb la poteta la porta d’una editorial o intentant guanyar un concurs de relats d’aquests que et premien amb un boli Bic. Pensava que si no festejava amb la Carmen Balcells, no ho aconseguiria. Però em va trucar un tal Raul Mir, de l’editorial Belaqva: «He vist un reportatge teu al Play Boy. Em podries escriure un llibre?». Apa, ja està. De vegades vas en taxi a lligar a la Flash Back i resulta que acabes casant-te amb el taxista. Us parlo d’aquest tema per dos motius: un és que dissabte va fer 15 anys que va sortir de la impremta el meu primer llibre. Es titulava «El CSI Español». No el compreu perquè, com l’estructura de formigó del Miracle, no era una gran obra. El segon motiu és que resulta que m’escriuen per dir-me que una editorial de la Xina s’ha interessat per un llibre meu, que titularan避免交通事故的百种方法.Llavors m’he adonat que aquesta gent ha comprat l’equip de l’Espanyol, ha fabricat la tele de casa, el teclat on escric això i la cadira on sec. Acaba d’arribar la dona del súper, vaig a mirar on porta l’etiqueta de «Made in China».