Avui és el dia més perillós de l’any per a un autònom. La sensació és la mateixa que si el 31 de juliol sortissin els treballadors per compte d’altri -que gaudeixen de vacances- a decapitar freelancers pels carrers, com zombis deThe Walking Dead. Tinc la sort que els/les que porten el tema de factures són amics/amigues i si han de marxar a les Illes Caiman o a Riudoms m’avisen per un canal privat que no controla el CNI. O sí. Llavors, a casa, es posa en marxa el departament de comptabilitat a tota hòstia. Arribar cinc minuts tard representa que hi ha més probabilitats que a l’agost entri una de «Podemas» de ministre, queno pas un «duru» al meu compte. Així que crido per via interna: «Nenaaaa! Les factures!» i ella, com a bona crupier, reparteix les cartes. Als mails escric «que passis bones vacances!», però realment estic pensant «Paga abans de marxar!!».
Això de les vacances se’m fa estrany. Ahir vaig fer la prova. Vaig anar a la platja per primera vegada en tres anys. Vaig seure a una tovallola a veure com dos imbècils francesos jugaven a pilota davant meu. Em vaig posar crema, vaig veure passar l’expresso d’Extremadura per la via del tren, al costat del «Corasón», aquell lloc on preníem cubates fa vint anys. Per això sí que valia la pena anar a la platja Llarga! I va passar el que estava previst: em vaig avorrir. Cinquanta minuts després tornava a casa ple de sorra i crema, i em preguntava què troben els de Sòria o Mollerussa en aquesta estranya afició. He anat a la biblioteca, amb aire condicionat gratis, he mirat quatre revistes gratis i he aparcat la moto a la porta gratis. Això són vacances, cony!