Vaig viure a Salou el 1972. Fins aquí una dada de merda, com les del CIS. Vosaltres direu que aquell any vivíeu a Reus o a Botarell i continuareu llegint tan tranquils. Però jo tenia un amic. Ara ja ho vaig posant més complicat, oi? Perquè si esteu llegint aquest article, és que no en teniu gaires. El meu col·lega dels setanta es diu Bruce, és de Dublín, i desconeix el que és l’aigua, tant per via oral com cutània. Això sí, la cervesa se la pren com el Sintrom, amb injecció intramuscular. El meu amic ara té 71 anys i en comptes de venir a Salou s’ha decidit per Benidorm. Li han menjat el «tarro» dient-li que a Catalunya els independentistes maten unionistes pel carrer i com que ell ho és, s’ha espantat. Aconseguim parlar gràcies a una equació: l’A-2 meu d’anglès més l’A-1 seu d’espanyol. El Bruce diu que s’ha retrobat amb vells amics i tornen a fer les mateixes farres que als setanta. No li he fet gaire cas però mirant la tele he vist una notícia que ho confirma. Els jubilats tornen a fer el mateix que feien als anys setanta: es droguen, van de p... parròquies amb llums vermelles i dormen al carrer borratxos. Quina alegria! A mi, que ja em fa vergonya entrar a la Georgia. Què? Ah! Que ja no existeix! Així que ara tenim una nova mena de turista: el iaio «balconing». Tindrem una sort: com a mínim tenen més diners que quan eren estudiants. Part de la seva pensió anirà a parar a la creació de nous establiments: com el Pub-CAP, la disco-hospital i la Residence-Evil, que seria un geriàtric dins d’uns recreatius. Ai, Senyor! no deuen saber que els comes etílics als 87 cauen pitjor que l’Ortega Smith.