Societat civil

Amb el monopoli informatiu respecte de la constitució del govern de l’Estat, un cop més passa desapercebut la tasca silenciosa de tot el que es coneix com a «societat civil» que mitjançant entitats socials, econòmiques, esportives, o de suport pels que ho passen pitjor, comporta un ingent entramat de persones que es veuen implicades en una feina vital pel nostre present i futur. Crec que no és just el protagonisme quasi exclusiu que, fruit de la representació política, gaudeixen determinats líders partidistes a tots els nivells, pel que reben importants remuneracions dineràries, doncs a l’altre costat estan milers de ciutadans que, de forma gratuïta, fan una feina, en la majoria d’ocasions poc reconeguda, però que ve a suplir les pròpies mancances d’uns governs que repetidament no arriben a tot.

Segurament quan parlem d’implicació de la gent per la cosa pública, estem pensant en la dinàmica partidista o institucional, obviant que davant la minoria de referència existeixen altres opcions que amb una feina davant entitats no públiques, sumen intencionalitats de tot ordre per fer que el model democràtic sigui realitat.

Quin poc reconeixement tenim per aquells que després de la seva feina professional, dediquen moltes hores, sense cap contraprestació, per portar a terme objectius socials de tot tipus.

És cert que a vegades, les mínimes, part d’aquests líders socials s’impliquen en la dinàmica política, però res és més lluny de la veritat que això és minoritari, el que és innegable és que la majoria d’entitats ciutadanes fan una feina, dintre del seu objecte, encomiable i vital pel aglutinar bones intencions.

És evident que cada cop és més difícil la implicació de les persones, doncs l’aposta per l’individualisme és un fet sense apel·lacions, però no estaria de més fer esforços per conquerir que el «passotisme» ens pugui deixar orfes d’apostes personals en aquestes besants. Segurament quelcom pot pensar que ja seran las Institucions Públiques les que ens donaran les respostes als problemes, però la realitat posa de relleu que això cada cop queda més lluny i tot es circumscriu a un panorama on l’opció política i la via empresarial tot ho volen controlar, deixant de costat una estructura col·lectiva, on les iniciatives «sense compensació econòmica» cada cop van més a la baixa.

Sempre s’ha dit que una democràcia es fonamenta en la pròpia realitat partidista, garantia de llibertat, però no oblidem a tots aquells que també han de «sumar» des de la pròpia col·lectivitat per fer que aquesta vida en llibertat sigui reconeguda de manera convençuda per la gran majoria.

L’evidencia «d’hores baixes» per la pròpia credibilitat política, ens hauria de suposar un suport per aquells que, sense ser mediàtics, massa vegades són més importat que els que finalment tenen el reconeixement garantit.