Si vau llegir l’altre dia que sóc un home amb mala sort, l’article d’avui va una mica en el mateix sentit. La cosa va de gols de vaselina. Potser més de vaselina que de futbol. No us ha passat que sempre esteu a un pas de tot? Per exemple, a una cua per entrar a una exposició, posem per exemple, el funeral de Franco. Un senyor uniformat va fent passant de grupet en grupet per no saturar les instal·lacions, com quan Valle-Inclán va presidir el Congrés el 21 de maig. Per cert, els «esperpentos» també hi van anar aquell dia. Pel cas, que sempre passa que quan et toca a tu, mous el primer metacarpià del peu dret i aquell home solemne et planta el colze a la cara «s’ha d’esperar al proper grup». Llavors sents, de fons, un pilota que es llença com Pelé, salta per damunt de tu i de la barrera humana, i entra. (No sé jo si Pelé tindrà molta força ja amb la dreta, amb la del mig sembla que no).
Això m’està passant, que cada dia sento com fitxen un amic meu de director d’alguna cosa amb un sou similar al d’un notari. Els que contracten també són amics, ves quina cosa! I quan coincidim sempre dic, dissimulant «veig que has fixat el Molero de director». I sempre rebo la mateixa resposta: «Osti!, si ho hagués sabut...». Ho diu mentre jo estic de genolls amb un cartró que posa «deme argo». «Cony! Toni, que sóc un puto autònom!». En aquell moment comproves que el teu amic va fer un màster d’interpretació. Així que, com que sé que aquest article el llegeix molta gent ho dic ja: Estic disponible! Serveix per polítics, directors, gent de recursos humans i hostesses de vol. Ara, aneu a la merda amb el mètode Stanislavski.