Un administrador de loteries gallec diu que s’ha trobat per casa una butlleta de la Primitiva premiada amb 4,7 milions d’euros. Fins aquí tot bé. Enhorabona! Però resulta que el legítim propietari és un senyor que està mort. I, clar, la Policia sospita que el bitlletaire hagi fet alguna estratègia tipus Mago Pop per quedar-se’l. I vosaltres direu: «Home! El mort no en farà res.». No ho tinc clar, perquè mireu el Paquito, fa quaranta anys que jau i encara és l’estrella de Televisió Española. Ara us explicaré una anècdota que em va passar quan la gent cobrava amb talons. Em refereixo als anys noranta, no a l’1-O.
El 1994 em van pagar amb un xec unes xerrades sobre periodisme que havia fet als instituts. No sé si gràcies als meus consells alguns d’aquells nois, que ara tindran quaranta anys, haurà arribat a director d’algun mitjà o s’haurà suïcidat. Doncs vaig agafar aquell taló al carrer August i vaig baixar la Rambla fins al Times. En agafar la cartera... el xec no hi era. L’havia perdut. Uf, era impossible recuperar-lo. Però, crec recordar que un company -que també escriu opinió per aquí- em va acompanyar i vam recórrer la Rambla fins que, a pocs metres del Moto, a terra, i unes hores més tard, el vam trobar. El paperet bancari estava intacte tot i els centenars de persones que havien passat pel seu costat sense agafar-lo ni trepitjar-lo. Hagués estat més normal trobar-lo a la platja, perquè era un miracle. Així que si el bitlletaire diu que se l’ha trobat, jo me’l crec. Al cap i la fi, com no obrin bancs a l’altre món, veig fotut que el difunt el pugui cobrar. Com? Que ja hi han obert un «xino»? Carai!