La normalització de la discrepància

El control, induït o d’autoconvenciment, dels mitjans de comunicació, massa vegades ens porta a un model de convivència on la discrepància social queda difuminada per una quotidianitat, on tot sembla normal malgrat que les vagues, les manifestacions o les opinions contraposades segueixen vigents, fruit d’una societat que vol viure en llibertat.

La realitat posa en evidència, que cada cop semblen més banals i de poca repercussió, les respostes col·lectives a tots els nivells, davant determinades actuacions del poder vigent o en una altra via, dels drets en si mateixos, que també queden difuminats quan comporten un enfrontament amb allò que es pot conèixer com el «model vigent».

Podem comprovar, de manera indubtable, que les vagues laborals reivindicatives, són difuminades per un personalisme de la gent en general, que veuen l’oposició de part de la societat, més un límit a la seva llibertat que un dret lícit exercit per una part de la seva conciutadania; inclusiu el tema té moltes més connotacions, com quan el desacord, a vegades s’interpreta com una qüestió que posa en perill la mateixa convivència, o inclús com un atac a l’ordre legal establert.

En qualsevol cas, el que és clar, és que hem normalitzat el desacord elevant-lo a anècdota, que només afecta els que fan seguiment del propi desentès, amb tot el que això comporta per una societat on el «jo» es troba per damunt de qualsevol argumentació, i on el «nosaltres» resta com un punt anecdòtic del passat.

Que lluny queden aquells plantejaments d’unitat ciutadana o, fins i tot, d’implicació cap a determinats dubtes, i el mateix convenciment que els canvis necessaris només són fruit de la feina conjunta; avui el que sembla és que el passotisme s’ha instal·lat a la nostra col·lectivitat amb vocació de permanència.

Segurament deuen existir interessos, més aviat poc transparents, que ens han portat fins aquí, especialment en un món on la desconnexió personal arriba a l’interior de les mateixes famílies, on sembla que és més important la vinculació telefònica virtual i particular, que el diàleg en si mateix, entre els propis membres de la societat personal més propera.

No oblidem tampoc la capacitat d’influència de determinats mitjans, que cada cop ens «coneixen millor» en totes les nostres inquietuds i que ja són capaços de conèixer, inclús, moltes de les nostres respostes a tots els nivells, abans que les posem en pràctica, per tant, sembla evident que tot això també suposa un «control» a les possibles discrepàncies que es veuen difuminades de manera imparable.

Podem veure tot els que esmento com un trànsit a una vida millor, on la unanimitat serà un fet cada cop més generalitzat, i on discutir o interpel·lar quedarà reduït a l’anècdota temporal, o a un espectable teledirigit virtual, amb uns «actors» que, en tot cas, faran la seva feina d’entreteniment sense desitjar res més.

Tot el que esmento té els seus perills, perquè ens deixa davant d’un panorama on tot ve dissenyat, en funció d’interessos econòmics, més o menys respectables, però que en qualsevol cas, fixen els seus objectius de domini, com una prioritat a assolir com més aviat millor.