Bars

280.000 bars, a raó d’un per cada 175 habitants. És una fotografia aproximada de l’oferta d’aquests establiments a Espanya. I Catalunya ocupa la segona posició darrera d’Andalusia i pel davant de les Comunitats Valenciana i de Madrid. Aquestes dades ens situen globalment com el país amb més bars del món en proporció a la població. N’hi ha més que en tots els Estats Units. I, des del 2008, una significativa part d’aquests establiments han passat a mans de ciutadans xinesos amb diners disponibles. La crisi va ser una bona oportunitat per fer-se amb bars dels barris que a poc a poc es van estenent a zones més cèntriques, més comercials.

No seré jo qui posi adjectius a la proliferació de bars, però no deixa de ser rellevant que en molts carrers els bars estiguin ocupant locals que han deixat vacants altres negocis. De bars o similars en trobarem al llarg de la història. A l’imperi romà n’hi deien «tabernae, thermopolia, cauponae o popinae», segons si oferien només begudes per refrescar el ganyot o també menjar i fins i tot allotjament i depenent del nivell social de la clientela. Però el terme «bar» el devem, sembla, als anglesos. És una reducció fonèticament pràctica de la paraula barrier (barrera, barra, tanca...). Ells també tenen el pub, una reducció de public house.

Diuen que l’expressió «bar» ens va arribar al segle XIX. I a fe de Déu que ha fet fortuna! El bar s’ha convertit en una referència necessària en qualsevol municipi que tingui un mínim d’aspiracions. Punt de subministrament de begudes i menjar, punt de trobada de gent jove i gran, punt d’informació... Pot ser que no trobem una farmàcia, una oficina bancària (ara les estan tancant a raig fet), un taller mecànic... Però el bar no pot faltar. Ara que estem en temps de vacances és quan veïns i forasters, llençats en tromba als carrers, camins i carreteres, apreciem la seva existència i lamentem la seva absència o el terrible cartellet de «tancat» o «obert de divendres a diumenge». Ara necessitem el cafè o el cafè amb llet matiner amb gel o amb croissant, la cervesa fresqueta, el vermut amb olives, l’entrepà vivificador, les tapes, el menú diari o la carta...

N’hi ha per donar i vendre. Què faríem sense els bars? Què faríem sense tants bars? On aniríem si no hi hagués bars? No m’ho puc ni imaginar!

Potser quan afluixi la calor i torni la rutina hi pensaré i escriure quatre ratlles des d’una tauleta raconera d’algun bar discret de Reus o de Prades aprofitant el silenci i la solitud.