Quan llegiu això, pensareu que visc en un fosc soterrani, humit, sense finestres, amb un transistor penjant d’un cable, una bombeta groga de 125 volts, un orinal i una foto de Macià. No, no és veritat. La foto és de Franco. Hem d’estar a la moda! La veritat és que en part em sento com un segrestat... per la vida laboral, així que la meva oficina és un «zulo». A primera hora del matí engego el transistor per sentir aquella cançó del Bruno Lomas. «Ya llegaaa el veraaaano». El pobre Lomas no gaudeix de l’estiu des del 1990, però la seva obra donaria prou drets de la SGAE per a comprar trens decents per Catalunya.
A la finestra tinc una jardinera amb herbes. No, marihuana no, malpensats. Romaní, menta i una garrofa de Les Moles que vaig plantar a una torreta i que li costa... tant com a mi pagar els comptes del restaurant. Arriba primer un colom, que agafa amb el bec una branqueta de romaní. El miro i li dic: «Ets el colom de la pau? Ja alliberen els presos?» Em contesta amb un idioma estrany, una mena debrrruuuubrruuuuu. Deu ser aranès, penso. A continuació marxa l’esperit sant i arriba una tórtora. Aquesta, segur que és de Yellowstone, perquè només diu «buuu buuuu». És força xafardera i molt poruga. Mai podem tenir una conversa perquè s’espanta. No sé vosaltres, però cada dia veig alguna panerola per terra. Intento aixafar-la, però semblem el Marchena i el Puigdemont. No l’agafo mai. Finalment, apareix l’Aurèlia, un dragó que es va colar a casa, i se la menja. Quan veig això, penso en quin cony de pis visc mentre sento la veu de Fèlix Rodríguez de la Fuente dins el meu cervell. En fi, l’estiu i els bitxos.