La caducitat de la classe mitjana

Sempre s’ha dit que la classe mitjana és la garantia d’estabilitat i d’un futur millor, especialment pel que es coneix com a «occident», i certament aquest ha estat un fet inapel·lable que ens ha permès arribar a cotes de benestar compartit, impensables només fa unes dècades; malgrat l’evidència descrita, el cert és que, amb la mateixa realitat de l’existència del que coneixem com «països emergents», el tema entra en dubtes, especialment en el sentit de si la viabilitat futura de tot l’aconseguit, es podrà mantenir o finalment quedarà com una «illa de la història» per tornar a model de negativitat superat.

Tampoc es pot oblidar que les bones noves dels darrers exercicis han vingut lligades a èpoques de democràcia, entesa com a garantia de llibertat personal, que també es pot posar en dubte, davant d’una evidència d’enfrontaments, encara poc publicitats, per conflictes d’interessos territorials evidents, on la discrepància diplomàtica pot conduir-nos a sortides de lluita implícita, amb el que això suposaria per la mateixa seguretat en general.

També el mateix concepte de globalitat, en totes les seves variables, constitueix un fet a valorar en la seva justa mesura, amb detractors i partidaris, però que en tot cas el que comporta són canvis de futur que portaran novetats de convivència, al que s’ha entès el que ha estat fins ara, i aquí tot el tema immigratori tindrà una veu de pes a l’hora de donar respostes complicades, i cada cop més enfrontades a uns desitjos per part d’uns i altres, però que ben segur suposaran renuncies, agradi o no, al que això suposa pels que tenien la vida més consolidada.

Davant aquest nou model, a vegades difícil d’acceptar per aquells que vivim des de l’avantatge i el benestar, però també reivindicat pels que no tenen res, per tant, el que és evident és que un cop més el debat està servit, i el que serà necessari és fixar les bases d’un possible acord o l’enfrontament amb totes les conseqüències.

Tornant al tema de la classe mitjana, el risc de morir d’èxit és una evidència, quan les pressions dels que anomenem «nouvinguts» es fa valdre cada cop més, amb una incapacitat de donar respostes per part dels governs, però el que és fonamental és discutir si estem disposats a renunciar per mantenir, o el que volem és imposar els nostres drets al cost que calgui; aquesta crec que és la discussió a la qual ens veurem abocats i que necessitarà respostes més urgents del que puguem sospitar.

La defensa política de la classe mitjana que es fa des de determinades amalgames de poder, on es vol prioritzar el que es té per sobre de tot, és una via amb riscos importants d’aïllament, especialment per aquells països més dèbils o que no gaudeixen dels mitjans de supervivència física dintre del seu propi territori.

En tot cas, el que és clar és que avui aquesta classe mitjana està en perill i el que pot ser més evident, amb dubtes clars de supervivència o desaparició, si no es fa el que cal des de tots els vessants, sent també comprensius, que serà difícil mantenir determinades fites conquerides, doncs és evident que la seva consolidació serà cada cop més complicada. La nostra societat de drets, té caducitat, per molt que no acceptem el tema en si mateix, i el que fem és anar ajornant una reestructuració que no agradarà a quasi ningú.

La situació «confortable» que encara gaudim, té escrit el seu final, una altra cosa és que sapiguem fer pedagogia del que ve i assimilar els canvis des del positivisme i no des d’un suposat enfrontament defensiu que no té cap possibilitat de guanyar.