No veureu cap nom en aquest article, he quedat per dinar amb el Carot i no em va bé anar a Mas Enric. Així que el que us explico s’entendrà perfectament sense necessitat de posar-me en perill. No ho va fer «gazpacho» al Suprem? He vist a El País -exemple del periodisme nacional- un titular que m’ha posat els pèls de punta: anunciava la mort del «campechano», el pare del «preparat». Osti tu, quin ensurt! El que «moria» era ell, però tota la seva vida em va passar a mi pel cap. No sé si el dia que mori jo, la pel·lícula de la meva vida es projectarà a aquell palau que té nom de plat del Serrallo. De l’enemic de Dumbo recordo la seva infància a Roma, les seves entremaliadures quan anava de caça (res, joc de nens), Mallorca, el Bribón, el vaixell Bribón, l’Ave a la Meca i la «freudin». M’ha vingut a la memòria la seva imatge envoltant de gent enfervorida al polígon San Benito de Jerez el 1971. El vaig conèixer el mateix any que a «Paquito tomó su fusil». «¡Que mañana vienen los príncipes!», no se sentia una altra cosa. Jo, que era petit, pensava que arribaria una furgoneta de la marca Beckelar. Després vaig veure que de galetes res, però venia una parella molt «cookie».
Acabo amb dues anècdotes. Fa uns anys que sóc republicà, però he hagut d’escriure a la casa re... centment (uiiiiii!) i m’han contestat amb un error a l’adreça. En comptes de posar Moisés Peñalver, Baró de les IV Torres, van posar Baró de Peñalver. Una errada, sí, però... Quin bon criteri! L’altra anècdota -és un secret- és que vaig demanar a El País escriure opinió i em van rebutjar. És un mitjà massa rigorós i exemple del periodisme, que no accepta gentussa com jo.