D'actes, credencials i acreditacions (II)

Enllestits els derivats vulgars del verb creure, passem als cultes, més nombrosos i més pintorescos (entre els quals els dos que ens ocupen). I el primer, d’entrada, directe al fetge. Segurament un dels mots més bonics que poblen els nostres diccionaris: credença. És molt probable que no l’hàgiu fet servir mai, però encara ho és més que n’hàgiu vist una i l’hàgiu anomenada amb un altre nom. Una credença és una tauleta per dipositar-hi els objectes del servei de taula, o bé per als intruments litúrgics en auxili de la missa. En el primer cas, quan a la tauleta s’hi van afegir prestatges i armariets es va convertir en un moble de menjador que anomenem aparador o trinxant; l’important, però, és que rebia el nom (de l’italià credenza, confiança) a causa del costum dels grans senyors feudals que, per temor de ser emmetzinats, feien tastar primer els menjars que els servien, operació que anomenaven fare la credenza.

Menys exòtic però infinitament més present en la vida quotidiana és el substantiu crèdit, un terme d’origen financer (de creditum, préstec, deute) evolucionat cap al sentit més moral d’autoritat o influència, fins al punt que avui s’ha sedimentat la locució reduïda «no donar crèdit» en el sentit de «no creure en allò que veiem/ens diuen». Crèdit també és el pare d’acreditar, «demostrar que algú és qui diu ser o exerceix determinat càrrec» (en el significat més pròxim al que ara ens interessa) i de descrèdit, un mot amb un valor encara més d’ordre moral.

Finalment, en destaca amb llum pròpia un altre, credo, perquè és una d’aquelles substantivacions a què el llatí ens té avesats, com Tibidabo («et donaré») o sursum corda («amunt els cors»). En aquest cas, credo (“crec”) és el primer mot de la llegenda bàsica de la fe catòlica: Credo in unum Deum. La gràcia, si de cas, és el viatge que ha fet des del llenguatge religiós al laic, per passar a designar el conjunt de les idees bàsiques d’una agrupació política o d’altra mena. He deixat pel final dues branquetes de creure perquè trobo que il·lustren millor que cap altra la situació creada amb la negativa a concedir les credencials o acreditacions als tres parlamentaris. Sense ser banals, els substantius força més corrents credibilitat i credulitat delimiten el camp de joc d’aquesta enèsima batalla legal: la credibilitat que l’Estat va perdent a marxes forçades en l’àmbit europeu i la credulitat dels catalans que permet que les seves males arts ens enxampin cada vegada per sorpresa. Què s’esgotarà abans?