Política-futbol

Sembla que, cada cop més, les declaracions de determinats polítics coincideixen amb les que fan els futbolistes, és a dir, utilitzen els tòpics al respecte en funció d’una voluntat de «no dir res», sigui per ignorància o per suposada estratègia electoral.

Ens hem acostumat a veure i escoltar els líders esportius que, amb un denominador comú, parlen sobre fets inconcrets, banalitats o generalitats, de les que tots coneixem l’abast de la seva opinió abans que es realitzin les declaracions de torn; malauradament, aquest model sembla que, en els darrers temps, s’ha «mutat» al món de la política, on ja massa vegades veiem representants que l’únic que diuen són bones intencions sense cap suport real de la seva aplicació pràctica.

Certament en la campanya electoral, podem veure propostes, sense cap valoració objectiva, fruit del propi «màrqueting», que venen a «vendre» idees i compromisos per conquerir suports electorals, encara que tots, elegibles i electors, siguem conscients de la seva impossibilitat real; la situació que esmento, que es produeix en cada consulta democràtica, és, a més, un fet que acceptem sense cap objecció, pensant allò que es diu «que en campanya electoral tot es val».

Malgrat això, el problema és que per determinats polítics, la campanya es permanent i la inconcreció de les seves actuacions té una durada il·limitada, a la que donen reso uns mitjans de comunicació, més preocupats pels titulars de cada moment que per baixar a l’anàlisi de la viabilitat de les «ofertes» que es fan.

Sembla que condicionats per una «objectivitat caducada», ningú assumeix compromisos, no solament de pacte posterior, sinó de programa electoral, que sembla queda en un segon pla, constituït exclusivament com un formalisme puntual; el realment important sembla que són els càrrecs i el repartiment de poder, independentment del que s’hagi pogut dir o no, en una presència pública que tampoc té el valor que es podia donar en el seu moment, passant després a un model postelectoral, on tot val si es conquereix el govern.

No crec que fos tan difícil que s’actués de manera transparent, parlant de manera clara i esmentant projectes específics, a sufragar mitjançant pressupostos també concrets i executables, amb terminis també «lligats»; això no obstant, aquesta fórmula, sembla, posaria en evidència a aquells «gestors públics» incompetents i, per tant, és millor optar per la via de les declaracions grandiloqüents, no baixant al realisme que seria exigible.

Tornant al paral·lelisme de política i futbol, el tema té moltes connotacions a tots els nivells, no solament de declaracions públiques, doncs la mateixa gestió de moltes entitats esportives també «amaguen» la mateixa incongruència d’uns compromisos impossibles de conquerir, malgrat les promeses dels directius de cada moment.

És molt complicat trobar lideratges sustentats en programes concrets i realitzables, en terminis prefixats, limitant-se exclusivament al personalisme puntual a l’hora de publicitar unes idees i missatges que, finalment, queden en els tòpics «dreta/esquerra» sense saber reconèixer que, a la fi, qualsevol tasca de gestió pública haurà de gaudir de suports amplis, que ben segur, el que buscaran és la «síntesis ideològica» dintre d’un marc global on tot ve condicionat més del que puguem sospitar; també al futbol i les seves connotacions a tots els nivells, esportives o culturals, però sobretot, econòmiques, amb “números” moltes vegades fora del mateix seny, tantes vegades oblidat o aparcat; són una referència social amb un pes informatiu a l’abast d’una ciutadania que necessita aquesta il·lusió per seguir sobrevivint encara que sigui conscient del poc rigor emprat.