Ocupes, drets, màfies o biaix de classe?

Primer van ser pisos solts, ara són blocs sencers i fins i tot, xaletet amb piscina ocupat a l’estiu per a desesperació dels amos, però també dels veïns que pateixen, dia a dia, la degradació del seu espai personal. A la ciutat de Tarragona ja és tristament famós el bloc ocupat a la Part Baixa, focus de baralles, tràfic de drogues, sorolls i porqueria. Aquesta estela bruta s’estén en tants altres punts-afecta tots els barris- que sembla una invasió sorollosa dels bàrbars expulsant a la ciutadania. I tant de bo fos només a Tarragona, perquè el problema és general.

Tenir un sostre digne és un dret constitucional que s’ha convertit en un potatge en què, com es coreja al carrer, hi ha gent sense casa i cases sense gent. Però tots tenim clar que una cosa són les persones o famílies que no tenen on viure i l’altra, les màfies que s’aprofiten del sistema i sense cap rubor, lloguen i venen cases que no són seves amb un estil no precisament amable.

Tampoc són precisament amables els bancs que, invocant ves a saber quin dret, no compleixen les seves obligacions amb la comunitat un cop han expulsat als habitants d’un pis. I si un no paga la llum de l’escala ni la neteja ni el manteniment de les zones comunes, la resta ha d’assumir la part dels morosos més fins que, al final, no paga ningú. El resultat? L’esforç de tota una vida degradat a la velocitat de la llum. Que no deixa de ser un altre avanç de la barbàrie.

No obstant això, aquest retrocés del civilitzat no afecta tota la societat. Té un clar biaix de classe social. Un cop més, qui té diners té casa i recursos per no veure al carrer o amb veïns mafiosos devaluant la seva propietat. Però els desfavorits, un cop més, o els expulsen o els degraden el seu entorn.

No oblidem que l’habitatge és més que un sostre segur. És el teu propi espai vital per desenvolupar-te com a persona, el teu refugi en el teu projecte de vida. La intempèrie no és només física, sinó emocional. Devastadora, doncs, a tots els nivells.

Apel·lar a la solidaritat és molt bonic, però com rares vegades funciona, apel·lo al dret constitucional d’un habitatge digne i a les competències de les autoritats per protegir aquest dret. És de sentit comú afirmar que una bona borsa d’habitatge social reduiria l’ocupació. També els incentius per al lloguer social dels pisos buits com, per exemple, amb la garantia que els inquilins no destrossaran la casa, sinó que la cuidaran.

Podria fer-se amb acompanyament, supervisió i formació dels inquilins. Una altra fórmula seria amb ajuts a la rehabilitació a canvi d’un lloguer assequible durant un termini de temps raonable. O, fins i tot, amb una assegurança que garanteixi el cobrament del lloguer. La realitat és que s’ofereixen autèntiques coves.

Però quants habitatges socials hi ha a Espanya, a Catalunya, a Tarragona? Desconec la xifra, però tinc clar que és insuficient i amb massa casos de caus disfressats de pis. La manca de terrenys no ha de ser excusa: o es compren, com tot pot comprar-se en aquesta vida, o s’expropien.

Convé recordar el cas de Tarragona. Fa molts anys es va crear una empresa pública per vetllar per l’habitatge. Poc recorregut té del molt que podria haver fet amb un mínim de voluntat política. Voluntat que no hi és, encara que molts l’esperem.

Els ajuntaments donen ajudes al lloguer de les persones i famílies més vulnerables. Això també redueix les ocupacions il·legals, però amb un matís de caritat que grinyola. No seria millor una borsa de treball social? La cita del peix per menjar un dia o ensenyar a pescar serà vigent tota la vida, per molt que s’enfadin vegans i animalistes fanàtics.

No es pot permetre de cap de les maneres que hi hagi gent dormint al carrer i famílies senceres privades dels seus drets més bàsics mentre els de sempre continuen engreixant els seus comptes corrents. És una obligació moral buscar solucions i, en aquest sentit, la Coordinadora d’Entitats de Tarragona (CET) plantejarà crear una borsa de treball social entre el més de centenar de socis que la componen. Si hi ha feina, no hi ha ocupació. De les màfies, que s’ocupin, mai millor dit, les autoritats. Però ja.