No acostumo a creure les alarmes que s'aixequen davant una sèrie de delictes puntuals en un barri determinat. Els periodistes dels anys vuitanta ja ho sabíem: els veïns es manifestaven davant el Gobierno Civil per l'augment de la delinqüència. El governador i el comissari sortien als mitjans per dir que no era veritat, que no hi havia motiu per l’alarma. Sovint tenien raó: era més una sensació creada per una acumulació de furts, que per haver-nos tornat «Tarragona Distrito Federal». Comparem dades: si vostè ha viscut a Miami, Mèxic, Río, Bogotà o Caracas, el fet que a Barcelona hagin mort 13 persones amb violència li semblarà una entremaliadura. És habitual que una ciutat del Brasil de la mida de Tarragona hi hagi 35 homicidis l'any. Si parlem de les dimensions de Barcelona, estaríem sobre els 420.
Ha mort una noia del Vendrell d'una punyalada al pit en una discoteca de Barcelona. Trist. Ja sé que no hi ha un duru enlloc i que no tenim pressupost ni per imprimir el pressupost. Però, veiem el continu «puteig» que es fa cap a Catalunya en qüestió d'inversions -siguin trens, siguin policies, siguin autovies- hauríem d'estudiar què hem de fer amb el que tenim. Em sembla una estupidesa que, mentre van matant gent, s’encaparrin a trobar plantacions de marihuana als terrats. Em sembla d'absolut egoisme que vulguin guàrdies de 24 hores als edificis judicials. La vida d’un jutge val el mateix que la meva. Mireu! La central de Mossos la vigilen gent de Prosegur. Deixem ja de buscar plantetes que es fumen, agafem un sereno per espantar els nens a les nits i fem que els policies treballin en evitar morts de veritat.