Quan m’aixeco sempre em ve el mateix tema al cap. No, malpensats, no és el sexe. Però avui descansaré del meu cabreig pre-setència perquè si encara falta un mes perquè surti, i un altre mes que trigaré a llegir-la, al final hauré de posar un desfibril·lador a casa. A més, crec que encara em queden un parell d’amics i val més conservar-los.
Així que he decidit que avui riurem! Als que som despistats de mena, ens passen coses divertides. Tinc una autèntica «perla» per explicar-vos. Dinava amb un amic a un mesó que hi havia a Ramon i Cajal a finals dels anys 80, i em vaig aixecar per anar al lavabo. En arribar a la porta, vaig veure que en sortia un home amb una cara que em sonava molt. Era el Miguel Gila, l’humorista. Ja sabeu que jo no venero els jugadors de futbol, ni els polítics, ni els grans empresaris, admiro la gent que fa riure, excepte a la Roldan, és clar. Doncs en aquella porta del lavabo vaig iniciar el meu reguitzell d’afalacs cap a l’humorista, dient-li que brodava aquell humor tan naïf i senzill que amagava una gran preparació de guió. Després dels meus petons, vaig veure que a l’home ja se li posava la cara una mica vermella. Deu segons després ja era un tomàquet. Llavors em va posar una mà a l’espatlla i va dir: «No soy Gila, soy Joe Rigoli». En aquell moment, hi va haver màgia perquè el color vermell va viatjar de la seva cara a la meva. Vaig agrair molt que el color fos conseqüència del rubor i no d’un mastegot. Una altra confusió que vaig viure és que, treballant a TV3, em van dir que arribava un polític progressista... I resulta que era el Felipe González! Vaig al lavabo a fer una aturada de país de cinc minuts.