Visca el Reus Deportiu!

El Reus Deportiu d’hoquei és la cara somrient de l’esport de competició a la ciutat. Aconseguir el títol de campió de la Supercopa d’Espanya és una recompensa a la bona feina que està fent el club des de fa vuit anys sota la presidència de l’empresària local Mònica Balsells. Felicitats! I aconseguir la victòria davant el CF Barcelona és esportivament i emocionalment molt més satisfactori. Un títol balsàmic per les reusenques i els reusencs que estimem l’esport i la ciutat i que encara ens estem llepant la ferida oberta de l’altre Reus Deportiu, el de futbol. Són la cara i la creu del món de l’esport professional on el sentit comú és el menys comú dels sentits i fer volar coloms és sempre una temptació d’il·luminats. La gent del carrer Antoni Gaudí, sota la batuta de la Mònica, ha tocat sempre de peus a terra sense voler allargar més el braç que la màniga. L’hoquei i el patinatge artístic els estan donant més alegries que disgustos i l’oferta de bons serveis esportius –piscines, gimnàs, ...– als socis ajuden a mantenir una economia prou sanejada. La presidenta i la junta que l’acompanyen saben el que costa aconseguir un euro i per tant la política esportiva del club ha estat orientada pel realisme, la prudència i la responsabilitat. I malgrat que aquesta aposta alguns la qualificarien de conservadora, els resultats han estat extraordinaris. La galeria de títols de les diferents especialitats així ho acredita. Però el millor premi a aquesta manera de ser i de fer és l’estabilitat esportiva i institucional de l’entitat. En un sector tan convuls com aquest, s’agraeix una mica de tranquil·litat. El Reus Deportiu està on està per mèrits propis amb l’ajuda justa de les administracions públiques -ajuntament i Generalitat-. El seu model em sembla exemplar i tant de bo l’hagueren copiat els diferents «okupes» de l’estadi municipal del carrer Recasens i Mercadé. Mentre els i les de l’hoquei eren prudents, els del futbol s’embolicaven en projectes faraònics que els han acabat ensorrant i enterrant. Quina pena! La rebregada del nom de la ciutat que han provocat Joan Oliver i els americans és antològica. Durant la Diada a Barcelona vaig coincidir a la Gran Via amb un dels rebotats de l’era Oliver que es posava les mans al cap. Ho sento per l’afició futbolera roig negre que s’han quedat amb un pam de nas. Sempre els quedarà el pavelló d’hoquei. Allí sempre serà benvinguda i una mica més de públic no els aniria malament. Més fets i menys paraules. Aquesta és la diferència entre l’èxit i el fracàs.