He entrat quatre vegades a una presó. Una per fotografiar el Ruiz Mateos pelTimes,dues per entrevistar el Bonaventura Barberà (alguns el recordareu) i a Juan Diego Redondo Puertas «Dieguito el malo», a Can Brians. Ah! I la visita turística a la Model després del seu tancament. Sempre m’he imaginat com ha de ser una setmana allà dins. Diria que el que més s’hi acosta, és quan fas la mili, que no pots sortir, vesteixes i menges el que ells volen i treballes per amor a l’art...illeria. La sensació de no tenir llibertat és com ser pare, només ho saps quan ho has viscut. No cal que us digui que condemno que hi hagi presos polítics en un país que es titlla de modern. Diguin el que diguin, i com ho diguin, a persones adultes i formades no se’ls pot negar l’evidència. Només creuen que no ho són quatre que van calents. Avui parlo d’una altra d’aquestes evidències.
Ahir al matí vaig estar a punt de l’autocombustió. El nom de l’encenedor: Urdangarin. Ara escriuré una frase sorprenent: m’alegro per ell i per la comprensió del sistema penitenciari. Sempre he considerat que no hem de demanar que baixin el sou a qui cobra més que nosaltres, sinó demanar que ens igualin el sou. També he dit alguna vegada que «nosaltres» no hem de ser com «ells» i, per tant, a mi, que surti l’Urdangarin de la presó per fer treballs socials, no em sembla malament. Però m’agradaria que els presos polítics poguessin sortir a fer treballs socials igual que el gendre corrupte del rei. Vull que Jordi Cuixart, que és innocent, pugui tenir els mateixos beneficis que el «jugador».Avui no he fet cap acudit. Ja és prou acudit com funciona la justícia en aquest país.