Estava escrivint sobre el llibre de la Cinta Bellmunt sobre els gitanos quan m’ha arribat una nota referent a la detenció d’independentistes. Llavors, ja em coneixeu, m’he començat a cagar en tot. Però m’he aturat un moment i he rigut en relacionar això dels gitanos i els guàrdies civils amb els acudits de tota la vida sobre els de la pestañí i els de la capa i el tricorni. M’heu d’ajudar, tinc un problema psíquic important. Ja sabeu que sóc pro-referèndum i periodista de successos des de fa 30 anys. Tinc amics policies, jutges, fiscals... Quan vaig a la caserna de Tarragona tot són portes obertes i algun tallat pagat al bar. Quan després, a casa, recordo les hòsties de l’1-O, em cremo molt. Sóc un defensor del guàrdia civil que ha nascut a un poble d’Extremadura, ha anat a l’acadèmia perquè el seu pare l’ha animat a tenir una vida laboral estable i no vol altra cosa que crear una família i perseguir dolents. N’hi ha molts així. Però, d’altra banda, sóc un enemic del benemèrit que veu els ciutadans des d’un punt de vista polític. Ja ens entenem, l’«a por ellos». També n’hi ha així.
Però... aprofundim una mica. Quan l’Audiència Nacional escull a la Guàrdia Civil com a policia judicial, ells estan actuant sota ordres superiors. La qüestió estaria en saber «com» s’executen aquestes ordres. Si es fan sota l’estricte protocol o si s’afegeix malvolença, teatre o literatura als informes. Seria com si quan la dona t’envia a comprar el pa, tu hi vas amb tres helicòpters i deu furgonetes per demanar a l’amo de la fleca que et posi dues baguets. Ara que hi penso, crec que un gitano guàrdia civil ho faria bé.