L'espectacle, així, no pot continuar

Ja fa molt de temps que les entitats culturals de la nostra ciutat denuncien les traves burocràtiques que pateixen per poder desenvolupar les seves activitats. No ens ve de nou, ja que l’Ajuntament de Tarragona ha viscut durant molt de temps d’esquenes a la cultura: dificultats per fer servir els espais municipals, denegació de permisos per col·locar tarimes a les places, no facilitar recursos mínims... són algunes de les qüestions de les que s’han queixat reiteradament la majoria de col·lectius culturals de la ciutat.

Alhora que existeix el reclam popular i la necessitat d’habilitar més espais per al desenvolupament de l’activitat cultural de la nostra ciutat, Tarragona continua plena de locals buits i de «Grans Runes». Aquesta no deixa de ser una de les múltiples paradoxes de la que va ser «Capital de la Cultura Catalana» l’any 2012. Tot plegat és el resultat d’un tarannà elitista que considera que la cultura escènica i les manifestacions artístiques programades s’han de decidir des d’una òptica piramidal i d’interessos polítics (o militars) i que són, exclusivament, aquelles que s’escenifiquen des dels «grans teatres» de la ciutat.

Tanmateix, les successives problemàtiques estructurals que han partit els «grans teatres» de la ciutat han evidenciat que ni tan sols s’ha estat capaç de desenvolupar una política cultural diligent des d’aquesta òptica elitista que, per suposat, no compartim. El primer en perir fou el Teatre Tarragona (construït a menys de cinc cents metres de l’altre teatre i que va tenir un cost de 12 milions) amb el despreniment d’una placa de cartró guix sobre l’amfiteatre provocant el seu tancament de forma cautelar. El «pla B» per poder salvar alguns dels espectacles del Teatre Tarragona consistia en passar part de la programació al Teatre Metropol. El problema és que aquesta jugada mestra es va truncar o, més aviat, es va corcar. El mal estat de les bigues del teatre modernista podria derivar amb la necessitat d’haver d’apuntalar-lo, després que el 2017 ja romangués tancat per obres de millora i tractaments per acabar amb els tèrmits. El tercer equipament en discòrdia, el Camp de Mart, mai no ha estat un «pla C», donada l’existència d’un informe de l’arquitecte tècnic municipal alertant del «perill de col·lapse» d’aquest equipament, que temps enrere fins i tot es va voler habilitar com a escola de teatre.

Recentment, s’ha anunciat que aquesta tardor el Teatre Tarragona tornarà a obrir les seves portes, però això en cap cas és suficient perquè a la nostra ciutat la funció pugui continuar. Si veritablement volem dinamitzar les arts escèniques a la ciutat, d’una banda, cal abandonar la política de pedaços a l’hora de reparar els problemes estructurals que pateixen la majoria d’equipaments culturals tarragonins. I, d’altra banda, és imprescindible abandonar la mentalitat elitista que ha imperat fins al moment i avançar cap a una democratització de la cultura. Cal, doncs, una utilització dels teatres dels centres cívics mitjançant una programació estable; l’obertura d’una escola de teatre municipal; la facilitació d’espais i material per a les companyies amateurs i l’impuls de circuits teatrals, així com l’adaptació i l’habilitació d’espais a la ciutat per les arts escèniques; i, per suposat, cal dotar l’àrea de cultura dels recursos econòmics necessaris.

Mentre no ho fem, seguirà existint una realitat que no es podrà negar, en l’època romana comptàvem amb més espais per oferir espectacles que avui: el Circ (avui només una petita graderia a la plaça sedassos), el Teatre Romà (avui una petita graderia de ferro que malmet les restes), l’Amfiteatre (avui una part de la graderia en desús per risc d’esfondrament).