Claus per a renovar la vida cristiana

Estimats diocesans, el papa Francesc subratlla que l’anunci de la fe és una tasca de tot el poble de Déu (cf. Evangelii gaudium, n. 111), al mateix temps que incideix en el fet que «cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana» (n. 20). Davant aquesta interpel·lació del Papa i en l’inici d’un nou curs, us invito a renovar la vida cristiana tenint molt present aquesta proposta d’anunciar l’Evangeli en els ambients propis. Per aquest motiu, us faig quatre recomanacions:

1) Intensificar la intimitat amb el Senyor. Jesús ens diu que estarà sempre amb nosaltres (cf. Mt 28,20). I nosaltres ens sentim sols. Llavors afegeix que amb ell ho podem tot (cf. Fil 4,13). I no ens n’acabem de fiar. Aleshores ell se’ns posa al costat i camina amb nosaltres. Quan ens aturem, ell també s’atura i ens ofereix el que és més seu: no un triomf o un aplaudiment de part de la gent; encara menys ens parla de premis. El que fa és donar-nos el do més preciós: ens ofereix beure del seu mateix calze, com fan els enamorats, que beuen de la mateixa copa; i ens diu que no esperem massa els resultats concrets i visibles, tot i que alguns ja vindran quan toqui. Avui la societat necessita de cristians més que mai units amb el Senyor.

2) Estar tots més a prop de la gent i que puguin veure com vivim. Avui, més que abans, estar amb la gent no vol dir esperar que vinguin —que potser no vindran—, sinó sobretot explicitar la vida cristiana allà on es troba la gent, anar on hi ha persones en situacions difícils. Perquè si la gent no ve hem d’anar nosaltres allà on són. I que vegin la bondat, la simplicitat i l’alegria de la nostra vida, que aquesta és la predicació més eficient (cf. Mt 5,16). Cal mostrar les conviccions i el testimoniatge no impositiu: aquesta és i serà la nostra principal predicació. Així descobrirem bondats amagades. I quan convingui rentar els peus a algú, fer-ho com qui no fa res, ja que Jesús ho va fer el primer i ens en donava exemple.

3) Paciència, saber aguantar i quan faci falta patir… Si volem evangelitzar ens hem d’anar acostumant al petit miracle d’un silenci que a vegades sembla inacabable, com el dels anys de Jesús a Natzaret. Perquè la força de la gràcia es manifesta sobretot en temps de silenci aparent de part de Déu. En el calendari de Déu tot està ben apuntat i les coses es van succeint en el moment oportú. I si arriba el moment de parlar i de denunciar —que pot arribar i segurament arribarà de tant en tant—, fer-ho pensant només a ajudar la gent i evitant en tot el possible ferir, que això no porta enlloc. Dolcesa i intel·ligència. Pau i serenor.

4) Estimar plens d’esperança. No hi ha res més cristià que esperar. Nosaltres mateixos som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. Necessitarem tota la inventiva del món i especialment avui ens farà falta molta paciència, perquè algunes coses s’han posat difícils i costa amunt, però en gran part el repte és aquest. I mentre correm la nostra etapa d’aquesta cursa apassionant, avui se’ns ofereix l’ocasió de fer no una nova Església, però sí renovar a fons la que ens ha estat confiada, que ja tenim i formem: una Església acollidora que aporti sentit i esperança, que mostri fins on arriba l’amor de Déu.