Sóc un despistat i també un aficionat a llegir llibres d’Asimov i de divulgació científica. Ho faig des de fa anys i, per això, al meu cervell sempre interpreta el grafisme «I O» com el nom d’un satèl·lit de Júpiter que es diu precisament així. Qui el va descobrir no es va menjar molt el coco, devia pensar «li posaré com Jo» i per no ser egocèntric va canviar una lletra. El ja famós 1-0 sempre em recorda el satèl·lit que, si llegim la Viquipèdia, diu que té un vulcanisme molt actiu i que està cobert de sofre. Vaja, com l’infern. A poca distància trobem un altre satèl·lit: Europa, que és fred i tot gel. No té tantes reaccions «calentes». O sigui, que s’assembla més al que seria el Cel -religiosament parlant-. Els científics creuen que sota aquesta capa freda hi ha aigua, i potser vida. Qui sap si aquesta vida oculta «europea» entendrà l’infern d’Io i podrem crear un nou satèl·lit on visqui gent que vegi més enllà de les porres, les acusacions de terrorisme, les presons, el trasllat de persones en camions de bestiar i les interpretacions del Dret que semblen d’una peli de Tarantino.
L’1-O del 2017, a les portes d’una escola on vaig anar amb diferents intencions, entre elles la periodística, vaig quedar impressionat. No va ser per les més de mil persones que feien cua per votar. No va ser per l’estudiada organització amb què s’havia muntat aquella desobediència civil que s’enfrontava a un registrador de la propietat que odia Catalunya i al seu incompetent amic aficionat a jugar amb barquets. Va ser una visió que em va deixar petrificat: un policia plorant. Aquella imatge és el resum de tot. És la lliçó.