Societat civil

Durant aquest mes d’octubre està previst que obri portes a Reus el Centre d’Alzheimer Fundació Rosa Maria Vivar a l’avinguda Antoni Planas i Marca. Aquesta és una magnífica notícia per dues raons. Primer perquè suma recursos i esforços a la lluita contra una malaltia neurodegenerativa progressiva que només a Catalunya afecta a més de 90.000 persones i als seus respectius entorns. I segon, per tractar-se d’una iniciativa impulsada per la família Oliva Vivar. El que anomenem societat civil. La salut i la fortalesa d’un país, d’una ciutat, d’una comunitat es poden mesurar per molts indicadors. Renda per càpita, taxa d’ocupació i d’atur, balança comercial, nivell de formació... N’hi ha molts i molt diversos. Però n’hi ha un que no sé si recullen les estadístiques oficials que és del grau de solidaritat amb les persones que pateixen. I parlar de solidaritat ara mateix és oportú quan estem assistint a un vergonyós debat polític i institucional sobre com abordar el drama dels migrants que, fugint de la misèria i de la repressió dels seus països, s’arrisquen a creuar el Mediterrani buscant vida i esperança. Per això és una excel·lent notícia trobar un gest civil com el del Centre d’Alzheimer en aquest mar sociopolític amb més llums que ombres. Reus ha estat sempre una ciutat rica en entitats, associacions i persones disposades a fer engrescades únicament pel desig d’ajudar i la satisfacció d’aconseguir-ho. Trobarem iniciatives socials, culturals, esportives que han acabat configurant un caràcter especial a les reusenques i als reusencs, als de tota la vida i als qui han volgut ser-ho per tota la vida. La família Oliva Vivar ja forma part d’aquesta galeria de ciutadans coneguts o anònims que ha fet un pas endavant. I no importa si aquestes iniciatives pal·lien o compensen la inacció de les administracions públiques. Cadascú sabrà quin és el grau de coherència i compromís amb què s’ha dit durant les campanyes electorals o s’ha aprovat en seu institucional. Podríem parlar de l’escàndol de la miserable aplicació de la llei de dependència vigent des de fa 13 anys. Els problemes cremen i s’han d’afrontar i resoldre. Això és el que estan fent els impulsors del Centre d’Alzheimer de Reus. I, sincerament, no m’ha sorprès. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer i relacionar-me professionalment amb certa intensitat amb el patriarca de la família, Joaquín Oliva, durant la seva presidència de la CEPTA (Confederació Empresarial de la Província de Tarragona). Joaquín Oliva era un home i empresari de caràcter i d’acció que ara estaria orgullós de la seva família. Retornar a la societat part del que la societat t’ha donat. Ara en diuen Responsabilitat Social Corporativa. Jo en dic humanitat i solidaritat.