El dia que vaig aprovar Dret Romà vaig arribar a casa plorant com un nen. Ja tenia 54 anys. Era la primera assignatura universitària que aprovava a la meva vida. La professora, la doctora Encarnació Ricart no ho sabia. Tampoc sap que ahir vaig arribar a casa emocionat per haver assistit a la seva última lliçó magistral. He reconegut en aquesta última classe, impartida davant de personalitats del món universitari i jurídic, la mateixa passió que quan ho fa amb nens de 18 anys. De tot el seu recorregut per la història del Dret Romà, el bressol del Dret actual, he descobert molts aspectes interessants i sorprenents, com que fa 2000 anys la societat s’organitzava millor que ara. Però el meu resum ha estat un: Encarnació Ricart és una docent amb majúscules, que ha nascut per transmetre els seus coneixements, i gaudeix de la seva professió. És el segon comiat al qual assisteixo, després del doctor Gonzalo Quintero, i em queda una sensació trista, com si del Barça marxés el Messi. Perdó, com si Diocles no volgués córrer mai més al Circus Maximus.
Els primers dies, a les classes pensava que això era bufar i fer ampolles, perquè ens va parlar de les XII Taules, del Digest i dels esclaus. I jo sóc Moisès, el de les Taules de la Llei, m’agradava llegir el Reader Digest i sóc un esclau de la feina. El món dóna moltes voltes i la Doctora Ricart es va convertir en l’Encarnació. Ara és una amiga i quan li pregunten per mi diu -amb més cor que precisió- que jo era un bon alumne. Quan em pregunten per ella, jo contesto que li haurien de fer dos monuments: un al mig del Campus Catalunya i un altre al Fòrum de Roma.