La meva taula d’oficina l’ocupen tres grans pantalles connectades a l’ordinador. Habitualment, el que faig és veure el que escric a la del centre, però miro atentament l’evolució de les xarxes a les pantalles laterals. He posat els rojos a la pantalla de l’esquerra, i els de la bandereta a l’altra costat. Em faig un fart de riure veient com es tracta un mateix tema a un costat i a l’altre. És socialment curiós. Legionaris, Catalunya, Amancio Ortega o els toros... és igual de què parlis, sempre hi ha dos bàndols. Que uns futbolistes humilien unes indigents? Uns diuen que és una ignomínia i els altres que aquests pidolaires són delinqüents que es fan cases de luxe als seus països. Ara que parlem de mansions. He vist a una de les pantalles una notícia que deia que la Maria Teresa Campos no té un «duru» i ja no pot mantenir la seva mansió de 4,5 milions d’euros. Vaja, que està arruïnada. Són circumstàncies que em costen de comprendre. La Campos, a qui sempre he admirat, cobra en deu anys el que vostè, el seu fill i el seu nét cobraran durant tota la vida si no els toca l’Euromillón. No ho entenc, perquè la Maria Teresa no fa pinta de ser com els futbolistes retirats, que es peten els diners en coca sense cola. També m’ha sorprès que la NASA hagi emprat mil milions de dòlars per gravar el so del vent a Mart, si no tenenFucking Money Manni Rosalia. Mentrestant, continuem tenint càncer, la gent mor sense seguretat social als EEUU i aquí, milers d’espectadors en pobresa extrema aplaudeixen les Campos. Ja no tinc salut per parlar-vos del fossat amb cocodrils que vol Trump per la frontera. Calla! Quina gran idea per l’AP-7 a Ulldecona!