Multieleccions

Novament ens trobem en campanya electoral, després de fer-ho cada any en els darreres quatre, cosa que per si mateix posa de manifest un model d’inseguretat i incapacitat manifesta dels líders de torn per arribar a acords per endegar un govern amb garanties de dissenyar estratègies de futur que ens permetin fer front als esvorancs en portes.

Des d’una visió pràctica, el tema pot tenir moltes connotacions en tots els sentits, però en el fons, el que demostra, és que la nostra jove democràcia s’haurà de plantejar, més aviat que tard, fer una sèrie de «feines» per evitar que la situació repetitiva no sigui un obstacle per avançar cap acords, plurals i amb objectius comuns, renunciant al que calgui, en funció d’un interès general que massa vegades es deixa de costat en funció d’un pur desig de benefici electoral partidista, deixant de costat qualsevol altra reflexió, on la lògica no s’imposa de manera acaparadora.

Ningú discuteix de la legitimitat per anar a eleccions, una altra cosa és que no es coneixeran realment les raons que ens porten a aquestes, i sembla evident que la «tranquil·litat» sempre és posada en dubte en funció d’interessos particulars, respectables però no assumits des del seny.

No oblidem, en tot el que està succeint, l’evidència de divisió d’una societat que després d’un període de «resultats envejables», a tots els nivells, es veu ara amenaçada per una intranquil·litat manifesta que es posa en evidència repetidament, sense oblidar les pròpies connotacions de caire econòmic que també són a la «porta» amb una negativitat no solament presumible sinó més evident cada dia.

És lògic que en «campanya» els desacords són més manifestos, en funció de la lluita pel suport electoral puntual, i això comporta, per la societat en el seu conjunt, moments de dubte inapel·lables que esperem podem superar un cop acabi l’exercici del sufragi i es coneguin els resultats.

En qualsevol cas, el que és una evidència indubtable és que la situació de governs a precari, no fa cap favor davant la pròpia paralització del país, incapaç de donar resposta des de la lògica a tot el que va succeint.

Esperem que després de «comptar-nos» es sigui capaç de trobar les fórmules que permetin govern, des d’una àmplia entesa i amb capacitat de donar resposta «des del cap i no des del cor».

Tornant al fet de la pròpia consulta democràtica en si mateixa, ara que s’estan produint conflictes globals de gran transcendència de present i futur, amb «jugadors polítics» que tenen models ben diferents, alguns dels quals suposem pels seus dirigents, no tenir que anar a «eleccions» o anar-hi amb moltes condicionants favorables, no estaria de més, també, fer una valoració de tot això per saber, en tot cas, no prendre un protagonisme que el que pot comportar és un aïllament molt perillós en un futur ple de dubtes i on els més dèbils poden ser els grans sacrificats novament.

Esperem que un cop acabada la «guerra d’arguments», possibles i utòpics, per damunt dels plantejaments allunyats que puguin tenir, es busquin punts d’acords i pactes generals imprescindibles, amb renúncies de tota mena, si fos el cas, exercint una capacitat d’explicació massa oblidada en la dinàmica de pura contradicció on som ubicats des de fa massa temps.