Amnistia

Tanco la tríada judicial d’aquest començament de tardor tan penós (després de sentència i indult) amb una paraula que si el dia que vaig inaugurar aquesta sèrie de mots del conflicte m’haguessin dit que sortiria m’hauria clavat a riure. I mira.

Començaré per dir que als més grans de quaranta-cinc anys és probable que aquest mot us evoqui imatges de tons esgrogueïts, no en blanc i negre però gairebé; imatges d’aquells anys setanta amb en Josep Tarradellas al balcó de la Generalitat i la multitud (els pares, i nosaltres ben petitons, encara nanos) cridant allò de «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!» Ho corejàvem perquè lògicament veníem ensinistrats de casa (adoctrinats ho diuen ara, però per a nosaltres la doctrina era el que impartia l’església, el catecisme. Els avis, per exemple, de petits anaven «a doctrina»), però no estàvem gaire segurs de què significava. La llibertat, més o menys vagament, sí: era un mot que al·ludia a tot de coses que es podien o s’haurien de poder fer un cop mort el dictador; l’estatut d’autonomia ja era més abstrús, perquè per entendre que allò es referia a un text més o menys equivalent a una constitució catalana ja havies de ser més grandet, o haver crescut en una família amb forta consciència política; ara, amnistia, per a tots els nanos i adolescents que vam anar a la mani del milió de Sant Boi i a totes les Diades quan realment érem quatre gats (i on no vam veure mai tota aquesta colla de gent que ara es planyen que els l’hem robada, pobrets), amnistia, deia, només era el mot que servia per rimar amb autonomia. No teníem ni idea de què reclamàvem.

Doncs això: una decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n’extingeix la responsabilitat punitiva. La rectificació d’una pífia penal. Un fenomen de natura político-judicial tan infreqüent, tan propi dels països en estats primigenis de la democràcia, que amb prou feines ha generat un trist derivat: el verb amnistiar. El terme ve del grec, i es veu que a nosaltres ens va arribar, ja fa quatre segles, a través del francès. Filològicament parlant, doncs, un periple ben curt i un present ben exigu. Ja seria una trista gràcia que a causa d’aquest endarreriment històric secular que arrosseguen els castellans, d’aquesta tossuderia incomprensible en el primitivisme identitari, una família tan minvada (fins avui només hem vist mitja dotzena de mots amb menys parents que amnistia) guanyés un nou membre, en aquest cas el participi substantivat amnistiat/da. Un mot que no necessitem gota.