Avui, 10 d’octubre, fa 25 anys que un servidor es va netejar les sabates gratis. Era el dia dels aiguats que van regar ben regats els jardins del Francolí. Vaig recórrer el Priorat per cobrir aquelles plugesi vaig passar una tarda entretinguda veient com l’aigua destrossava cotxes i espantava els porrerans. Treballant pelTimeshauria estat més normal que m’enviessin aBuckingham Palace, però no, em van enviar a Porrera. Allà no tenen la ginebra amb què es fa gintònics la Queen, però sí el segon millor vi del món: el del Priorat. Què? Que quin és el primer? Que no sabeu que sóc de Jerez de la Frontera? En aquells anys havia pagat per veure el Lluís Llach cantar al pavelló del Reus Deportiu, però aquell dia, el vaig tenir tot per a mi. Que s’entengui bé aquesta expressió, que ja sabem com us van les neurones. Vaig trucar a una porta, esperant trobar un una sulfatadora, i em va obrir el cantant. Són d’aquelles anècdotes professionals que recordes, com quan et van fer un contracte indefinit, però indigne.
Per cert, una anècdota de quan treballava al Terrat. No sé com s’ho van fer però es van barrejar dades d’alguns companys (com el Fermí o el Santi Millán) i vaig rebre una nòmina -que conservo- on diu «artista» a la qualificació professional i a l’estat civil hi posa clarament «viudo». Però en la «cantidad a percibir» no es van equivocar, no.
Torno a l’aigua. L’octubre del 1994 vaig saber bé què era la «via catalana» perquè cada cinc quilòmetres de línies grogues a terra hi havia el «marró» de la terra sobre l’asfalt i, com passa ara amb Madrid, els ponts estaven destruïts. No em feu gaire cas, els artistes som així.