Com a periodista, he de reconèixer que les filtracions han estat una de les eines que he utilitzat per treure alguna notícia. Per tant, seria cínic criticar-les. I també seria incorrecte que la societat critiqués a qui publica una notícia que li ha facilitat una font fiable que vol romandreen l’anonimat. Una vegada, la meva joventut i el meu advocat em van recomanar revelar la font perquè venien mal dades. Ho vaig fer i me’n vaig sortir d’aquell ensurt judicial, però me n’he penedit tota vida. Hi ha portes a les quals no he pogut trucar mai més. En un despatx, algú em va recordar que jo tenia dret al secret professional i ell tenia dret a posar-me a la garjola. No tenia altra opció. Em va guanyar la por. Les investigacions per esbrinar d’on ha sortit alguna filtració, això que tècnicament anomenen «Revelació de Secret Sumarial», acaben sempre en no res. Pepito diu que li va dir Juanito. Juanito, que li va sentir al Quico. El Quico, que el Manel li va explicar en una festa... i el Manel, que ho va sentir per la ràdio... i així fins que s’acabi la paciència de l’instructor. És el misteri de les filtracions interessades.
Un magistrat em va dir un dia que no entenia com una declaració feta amb el funcionari, l’acusat i ell a un despatx tancat, podia aparèixer l’endemà a la premsa. En aquell moment vaig fer això que els mags no fan mai: revelar un truc. Us el revelaré també a vosaltres perquè ja fa molts anys. Li vaig preguntar què feien amb el paper carbó que es feia servir per fer còpies amb l’Olivetti. Em va contestar molt normal que el llençaven a la paperera. Vaig somriure. Llavors li va canviar la cara.