Haureu vist que provo vehicles, que és com un tast de vins però l’única cosa que et pots empassar és un arbre. Normalment ho fan a llocs de luxe, així que em poso la camisa dels diumenges i els calçotets nets, com diria la mare. Dimecres vaig anar a l’hotel Hilton de Barcelona, on em van donar a provar un caríssim BMW I8. Crec que la clau ja val més que el vostre cotxe. Amb l’esportiu vaig tirar cap a Manresa, on un tall de carreteres solidari va fer que els 362 cavalls del cotxe s’aturessin a menjar herba al voral. En aquell moment era igual que anés en Mobylette, perquè estava més aturat que el Montilla així que vaig obrir la porta d’ala de gavina amb elpostureigque això requereix (com el DeLorean) i vaig comprovar que una de les meves sabates s’havia desmuntat i anava arrossegant la sola per l’asfalt. Havia d’anar al Món Sant Benet, a Sant Fruitós de Bages i vaig pensar que del cotxe al restaurant i del restaurant al cotxe no hauria de dissimular molt «l’avaria». Però, en arribar, una amable hostessa m’indicà que la roda de premsa es feia a 300 metres per un camí de terra i pedretes. No sé si se us ha desmuntat mai una sabata. Però quan una sabata decideix que ha arribat el seu dia, no se la pot fer canviar d’opinió. Comença a autodestruir-se com un missatge de l’Inspector Gadget. A la meitat del trajecte vaig separar-me del grup per arrencar la sola, que penjava com si tingués un peu amb llengua. Vaig continuar molt digne mentre em clavava totes les pedres del món a la planta nua del peu. «Vas cojo. ¿Todo bien?», em va preguntar un directiu. «Ha sido una experiència maravillosa», vaig respondre amb els ulls humits de l’emoció.